L’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va tornar a situar l’accés a l’habitatge com el principal problema a què s’enfronta Catalunya. El que fa uns anys era una realitat que estava sota el radar ha acabat per explotar i ara venen les presses de les diferents administracions per intentar canviar una situació que és molt lluny de resoldre’s. El Govern de la Generalitat s’ha fixat l’objectiu de construir 50.000 habitatges nous abans del 2030 per contribuir a resoldre aquest dèficit. Però la maquinària burocràtica és molt lenta i hi ha ciutats, com Barcelona, on la falta de sòl fa molt difícil la construcció d’obra nova.
El comissionat d’ Habitatge de l’Ajuntament, Joan Ramon Riera, admet que estem davant “un problema sistèmic” i calcula que, si se sumessin tots els espais disponibles a la ciutat, el màxim d’habitatges nous que es podrien construir en un futur serien 70.000. No és estrany el que apuntava un recent estudi del maig passat del Consell Econòmic i Social de Barcelona ( CESB), segons el qual la meitat dels barcelonins havien canviat d’habitatge els últims cinc anys, i de tots ells, un de cada quatre s’hi havien vist obligats per motius econòmics o forçats. Molts barcelonins se n’han d’anar a viure a altres localitats més allunyades de la capital, on poden trobar habitatge a un preu més assequible. I cada vegada s’han de desplaçar més lluny.
L’Ajuntament de Barcelona, que està fent una croada contra els pisos turístics per intentar guanyar oferta d’habitatge a la ciutat, va presentar ahir, amb el Govern, un pla per impulsar 600 pisos de lloguer assequible en 11 solars. És un avenç, però encara hi ha molt camí per recórrer. Encara queden 16 parcel·les municipals a Barcelona pendents de ser cedides a la Generalitat. Amb això s’arribaria a la xifra de 1.700 llars.
En fi, que les intencions són bones, però a aquest ritme serà molt difícil resoldre el dèficit de pisos. La manca d’habitatge ja és en tots els plans i discursos dels polítics. Ara falta trobar-hi una bona solució, i no petits pedaços. El problema és tan greu i tan general que potser valdria la pena aplicar una solució des de Brussel·les, com es va fer per la covid.
