Un dels fitxatges del RCD Espanyol per aquesta temporada és el davanter Tyrhys Dolan, de vint-i-tres anys, provinent del Blackburn Rovers anglès. Dies abans de ser presentat, el jugador va elogiar la grandesa del club i el nivell competitiu de la Lliga espanyola. També va explicar que sempre rendeix al 110% de les seves possibilitats. Esperonat per l’eufòria del moment i una autoestima envejable, es va definir com la mena de jugador “que fa aixecar l’espectador del seient”.
Aixecar-se del seient és una prerrogativa dels espectadors, que van a l’estadi amb la il·lusió de compartir el propi entusiasme amb altres membres de la tribu. Cada vegada és més difícil, perquè els seients dels estadis s’han reduït de manera alarmant per raons de rendibilitat i perquè alguns tendim a una inevitable expansió volumètrica. L’enyorat Fermí Puig, culer intransigentment cruyffista, sempre comentava la mutabilitat dels seients del Camp Nou, que, a mesura que nosaltres creixíem, s’empetitien. És veritat que, en el cas del públic del RCDE Stadium, els seients mantenen unes proporcions que, en funció de l’estat d’ànim, encara permeten aixecar-se o quedar-se quiet.
Antigament, la majoria de les grades estaven construïdes per veure els partits dret
No sé si els seients del nou Camp Nou, d’incerta inauguració, aprofitaran l’avinentesa per tornar-se a reduir (els seients vip segur que seran prou amples). Al cap i a la fi, seure és un luxe modern. Antigament, la majoria de les grades populars estaven construïdes per veure el partit dret i feien servir el ciment per, fugaçment, desmaiar-se. Per exigències de seguretat, els estadis es van civilitzar i van permetre que, amb jugadors especialment creatius, no poguéssim reprimir el reflex d’aixecar-nos per expressar la nostra devoció. ¿L’últim jugador que em va fer aixecar del seient? Messi, per descomptat. I també tot el Barça aquella nit èpicament inútil en què Neymar –i l’afició– va eliminar l’ignominiós Paris Saint-Germain.
Lee tambiénEl cul de ferro de Berlinguer
El que hauria de tenir en compte el jove Dolan és que a Barcelona també ens agrada aixecar-nos del seient no solament per aplaudir els nostres jugadors més determinants sinó també per, amb una expressivitat heretada dels nostres avantpassats, insultar-los amb un genuí crit de: “Buuurrrrruuuuu!” Així, amb erra geminada i moltes us.