La ciutat on passem la nostra existència quotidiana és com l’habitació de jocs de l’ Andy a Toy Story . Ell o la seva mare creuen que, quan tanquen la porta del dormitori del nen, l’ estança es queda tota sola, com un planeta mort, congelat en el temps i l’espai. Res no passarà o es mourà fins que hi tornem a entrar. Només els àcars, mosques i aranyes, els rajos de sol per la finestra, una mica de brisa si està oberta, i en el cas de la ciutat, una tona de turistes que permeten que aquest país continuï tirant endavant. Però no és així. Imagino que heu vist alguna de les pel·lícules de la franquícia. Imagino també que hi va haver un estiu que us vau quedar per aquí.
En els dos casos sabreu que, quan se’n va l’ Andy, la seva mare, vosaltres, el vaquer Woody, Buzz Lightyear, Bo Peep, el s enyor i la senyora Patata, Hamm, Slinky i per descomptat Rex, apareixen, prenen vida tant a la casa com a la ciutat, fins i tot a la mateixa terrassa del mateix bar al barri. Tots amb un cartell a la cara que diu “Obert sense vacances ”. Pot ser que no siguin Els Venjadors, però mentre sou a la platja a Sa Tuna o a Tailàndia preguntant-vos (i responent-vos) perquè no viviu a Bangkok, ells guarden la ciutat perquè, quan torneu, la trobeu igual de lletja i bonica, neta i bruta, però tot al seu lloc.
No haurem fet tres passes i seran dalt d’un cotxe o un ren a un euro els deu segons
Entre la gent que no té vacances analitzarem un recurs evolutiu en alguns primats urbans, en especial les mares. Passa quan no se sap què més fer amb les criatures que, en un intent igual d’estèril que de desesperat que no vegin més de quinze hores la tele –abans– o estiguin enganxats més de vint hores al mòbil –ara–, la proesa és provar de treure’ls de casa. No serà fàcil. Avís per a navegants, mares i pares, avis i àvies. No ho serà, però potser algú ho ha aconseguit i per això es continua intentant.
Es tracta d’una odissea en què el motivador es veu aixafat una vegada i una altra, per la mandra, desídia, mala llet, xantatge i extorsió d’éssers que només la minoria d’edat els eximeix de l’aplicació del Codi Penal o Militar en temps de conflicte armat. La idea, de primeres, s’entreveu brillant i definitiva. Després, l’acció, morosa i a cada minut que passa més absurda, com la lluita de trinxeres al front occidental a la Primera Guerra Mundial: un pas endavant, dos enrere i sant tornem-hi. Després del crit que ressona a tot la casa de “ Me’ls emporto al centre comercial”, acompanyat d’un sospir d’alleujament de la resta de la tribu, el pare o avi motivador, s’enfronta amb la ingent tasca que les criatures deixin el dispositiu electrònic que tinguin entre mans i es vesteixin. Si no trobeu el menor, és probable que sota de tota la roba del seu dormitori el pugueu trobar. Si no, aneu als Mossos. Per vestir-los haureu de pactar com es vesteixen i fins i tot sortir de casa amb el dispositiu a la mà. no fos cas que durant el trajecte amb cotxe de quinze minuts a la criatura li agafés un ictus analògic. Ja al vehicle, regna una altra vegada la pau –després de cop de porta, crit, etcètera– perquè és un altre espai on continuar amb la màquina. Nens jonquis, què pot sortir malament...?
...i la ingent tasca que les criatures deixin el dispositiu electrònic que tinguin a la mà i es vesteixin
La primera decepció per a l’adult és que al centre comercial el nen està vestit i arreglat per sortir, sí, però continua sent el mateix que era amb pijama: un consumidor a crèdit il·limitat. Un immens forat negre del capitalisme. No haurem fet tres passes i seran dalt d’un cotxe o un ren a un euro els deu segons. Gelats, llaminadures, crispetes. Té la seva lògica: els heu portat a un centre comercial.
Quan us n’adoneu, hi ha un moment de la campanya en què claudiqueu, tot i que abans, com a oficial aguerrit d’una tropa de covards espies dobles, insubmisos i, fins i tot, desertors, decideixes arrossegar-los fins a la missió suïcida de donar algun sentit a la guerra. De bracet o a cop d’amenaça, aconsegueixes entrar en una botiga de roba de criatura o de vambes o d’ulleres o una franquícia absurda de res però que fa bona olor i la dependenta té ulls de segrestada i amb les parpelles, en morse, et diu que ella també vol fugir.
Una gran part de la població deixa el seu lloc habitual de residència quan arriben els mesos d’estiu. Però oblidem que hi ha qui es queda guardant la ciutat, el nostre estil de vida, un cert ordre. Herois i heroïnes de l’estiu
L’operació Me’ls emporto a un centre comercial no és ràpida, fàcil ni barata. Com a mínim els ha tocat l’aire, us direu, s’estava fresquet allà dins, hi havia gent, colors i sons. Amb sort haureu comprat samarretes i roba interior, però mentre prengueu un batut de maduixa amb els vostres dos jonquis i els seus mòbils és possible que us assalti una malenconia que us faci recordar aquella parella que vau abandonar perquè no volia tenir fills i penseu que potser té Instagram.