Antonia dell'Atte està destrossada. L'últim dels grans modistes ens ha deixat avui als 91 anys i ella, de qui va ser musa indiscutible, creu que encara que visqués un segle més continuaria en deute. La seva relació anava més enllà del professional: inspiració per a un i devoció per a l'altra, si la indústria de la moda queda òrfena, la profunda ferida al cor d'Antonia és un involuntari homenatge a l'home que la va rescatar dues vegades. Hem parlat amb ella i pel genuí del seu testimoni, a borbolls i tot just sense necessitat de preguntes ni acotacions, el transcrivim textualment.
“No havia d'haver mort, ell per a mi és etern. Jo anava a estar amb ell ben aviat, a Milà, celebrant els 50 anys de la seva trajectòria… Volia que fos a costat i per a mi això és una... [sanglota] no sé com explicar-te, és un dolor molt fort perquè jo no vaig tenir un pare i ell ho va ser en certa forma. Un pare que em va ajudar a entendre la vida a ser seriosa, a ser una dona lluitadora, valenta.
“Quan em vaig separar, va ser la primera persona que m'ha va ajudar. A primers dels 90, quan m'estava separant a Espanya, ell em va trucar de nou i vaig poder tornar a treballar perquè ell em va ajudar. Em va rescatar. I em va rescatar de tot: del dolor, de la decepció, de la humiliació que sentia en aquell moment. Ell em va donar dues vides: em va convertir en model i em va rescatar quan més ho necessitava. Et juro que és un dolor insuportable.
“Ell m'adorava també perquè era una dona, així m'ho deia, que es feia respectar. “Ets una dona lluitadora i d'una bellesa desarmant, ets genuïna, veraç, Antonia”. Perquè a ell li agradava la dona que sap el que vol, la dona amb dignitat, treballadora, que viu respectant-se i respectant els altres.
Era una llegenda, viva, real. L'elegància personificada, la discreció, la sobrietat... I crec que alguna cosa he après d'això. Giorgio deixa un llegat immortal. És l'últim dels grans. Giorgio t'estimo a l'infinit”.
