Netejar la política espanyola passa per deixar de blanquejar la corrupció política: tota ajuda a partits amb xarxes corruptes ha d’estar condicionada a mesures dràstiques i prèvies de neteja.
A primera vista, els partits que viuen de la corrupció són com la resta: tenen afiliats, publiquen programes, presenten candidatures i fan mítings. Però per sota d’aquesta façana hi ha xarxes corruptes que es dediquen al finançament il·legal (a través de la contractació pública) i al clientelisme (una forma més de corrupció política). Els que cobren del finançament il·legal i del clientelisme viuen de la corrupció. Amb els diners corruptes és com costegen les cases, les vacances, els regals dels fills, el seu mode de vida.
Una cosa que impedeix de veure la corrupció política en tota la seva cruesa és que els líders dels partits gairebé mai no s’hi impliquen personalment. No fiquen la mà a la caixa. Però consenten –per acció o per omissió– la corrupció als seus partits. La possibiliten, colonitzant políticament l’administració i els organismes de control. La protegeixen, mantenint els aforaments. I la blinden, neutralitzant els que poden denunciar i desmantellar les xarxes: la premsa, amb publicitat institucional, i els jutges, mitjançant el control del Consell General del Poder Judicial.
Si les xarxes de corrupció dels partits han perviscut durant més de quaranta anys no és només per les accions i omissions dels líders. És perquè no s’exerceix prou pressió des de fora. Hi ha tot un univers de col·laboracionistes que es presten a ajudar els partits corruptes sense posar-los com a condició prèvia i indispensable mesures estrictes i draconianes de neteja.
Els partits que donen suport a formacions corruptes sense exigir canvis immediats són col·laboracionistes
Els partits minoritaris que accedeixen a donar suport a partits corruptes sense exigir canvis immediats que impossibilitin la corrupció política són col·laboracionistes. Col·laboracionista és ara mateix Sumar, que segueix donant suport al PSOE amb ple coneixement que hi operen xarxes corruptes. Com a col·laboracionista va actuar Ciutadans quan, sabent que al PP hi ha xarxes corruptes, van accedir a entrar en alguns governs autonòmics sense exigir aquests canvis (encara que en d’altres els van exigir). I igual amb Vox i altres partits autonòmics.
Però col·laboracionistes no són només els partits, també ho són les persones: tota aquella gent de carreres sòlides i irreprotxables a qui els líders criden per vestir les seves files amb càrrecs llampants –ministeris, secretaries d’ Estat, posicions de relleu en empreses públiques– i accepten associar-se als partits corruptes sense la més mínima exigència de netedat com a condició indispensable per a la seva participació. Majoritàriament són gent que actua de bona fe, moguda per l’interès d’ajudar el país. Però tenen una responsabilitat individual al prestar la seva credibilitat sense condicions a partits que perpetuen la corrupció política.
Lee tambiénLa missió de Feijóo
Què van pensar aquells ministres, secretaris d’Estat, aquells governadors, presidents d’organismes, d’empreses públiques... quan van començar a veure els Koldo i els Aldama passejant-se pels ministeris? Què van pensar quan van començar a sortir les notícies dels Bárcenas, els Bigotes, els Correa? O quan van haver d’interactuar amb tota una colla d’incapaços de carnet que copen els càrrecs del clientelisme? Es van penedir de no haver condicionat la seva participació a mesures estrictes de neteja? Es van estirar els cabells per no haver reclamat auditories de mèrit? Es van desesperar per no haver demanat el final dels aforaments? Van lamentar no haver exigit la despolitització de l’òrgan de control de la justícia? Es van sentir culpables per no haver requerit la suspensió del finançament públic dels partits quan els seus dirigents són investigats per corrupció? O es van encongir d’espatlles pensant que no tenia res a veure amb ells?
Si els partits polítics s’han convertit en el problema més gros d’ Espanya no és només perquè en molts hi ha xarxes corruptes. És també per tots els que ajuden aquests partits sense imposar condicions de netedat sabent que aquestes xarxes existeixen. Col·laboracionistes malgrat la seva bona voluntat. Blanquejadors de la corrupció del sistema.