Hi ha moltes maneres de tancar un cercle, i Alba Flores, amb el documental Flores para Antonio , possibilita la reconciliació amb l’absència del seu pare, Antonio Flores, mort el 1995, quan ella tenia tot just vuit anys. Han passat tres dècades perquè l’Alba s’atreveixi a obrir la seva pròpia caixa de trons sobre la dificultat de perdonar la manera com Antonio va decidir anar-se’n d’aquest món. “És l’exercici més terapèutic que m’hauria imaginat mai”, va comentar Alba a la presentació del documental al Festival de Sant Sebastià.
Fins allà hi van anar Lolita, Rosario –germanes de l’ Antonio– i Ana Villa –mare de l’ Alba– i van viure una projecció carregada d’emoció amplificada pels presents. Entre aplaudiments, llàgrimes i exaltacions de tota mena, es va tornar la figura d’ Antonio Flores al present en forma de dol que es transforma en llegat. Un músic amb una sensibilitat fora del comú, batallant amb la seva pròpia fragilitat i una ferida difícil de cicatritzar. “Soc un home sensible i la sensibilitat de vegades et destrueix”, va dir Antonio.
El documental, dirigit per Isaki Lacuesta i Elena Molina, compta amb material d’ arxiu inèdit, familiar i testimonis com el de la seva dona, Ana Villa, les seves germanes Lolita i Rosario i amics propers d’ Antonio de la talla de Sabina o Antonio Carmona. Alba, posant-hi la veu, aconsegueix traspassar la pantalla i fa posar la pell de gallina a qualsevol espectador, tot oferint una mirada cap al seu pare singular on, sense pudor, narra el buit més íntim de la seva vida: la pèrdua del seu pare sent una nena. Però aquest documental té un doble valor, no només moments èpics en la carrera professional de l’ Antonio i en la seva vida personal i familiar. També el fet de mirar de cara al dolor, parlar del que no s’havia parlat i perdonar el que semblava imperdonable.
Lee tambiénFum prohibit
Alba Flores ens recorda amb subtilesa però rotunditat que la memòria no s’hereta en silenci, sinó que es conquereix explicant-la. No podem esborrar allò que vam ser ni la memòria que deixem als que es queden, però ells poden, com ha fet Alba, guarir les ferides que van quedar obertes. Trenta anys després Alba torna al seu pare el que ell li va regalar en vida, una cançó plena d’amor, però en forma de documental.