Va passar fa un any, quan a l’arribar a la recepció de l’hotel de sorra i palmeres a Marràqueix em vaig trobar un home amb cabellera blanca i àmplia coroneta que recollia les claus. Parlava fluix, i no va permetre que li agafessin l’equipatge. Era László Krasznahorkai, a qui l’endemà li concedien el premi Formentor, un autor de culte, profund i crític amb l’estupidesa. Vaig balbucejar un parell de frases al presentar-nos, i la seva mirada em va envoltar amb la calma que només emana de les solituds ben il·luminades. Perquè escriure és un acte solitari per al qual es necessita apanyar-se sense ningú al costat. Però, encara que no s’escrigui, cal entendre’s en solitud. Ho deia tan lúcida Maruja Mallo: “L’home es mesura per la solitud que aguanta” – Màscara i compàs, gran exposició al Reina Sofia –. Em refereixo a una solitud diferent de la sensació de buit i por, al contrari, a la solitud imprescindible per furgar en els sentits de l’existència.
László Krasznahorkai
Aquella nit de lliurament del premi sota la lluna africana, vaig gaudir del millor discurs literari que he sentit mai –amb l’excepció dels de Vila-Matas–. Krasznahorkai va prescindir de qualsevol teoria o fórmula, va preferir relatar la seva vida des de la literatura, i així ens va anar acostant a aquell noiet prim que anava a comprar llevat i vainilla ensucrada a la Guyla natal, saltant sobre el formigó, mentre es creuava amb els membres d’una comunitat ben avinguda.
No tot està perdut quan es premia un escriptor que combat contra la mediocritat
El jove László va fugir de la plana hongaresa, d’una vida que ell mateix va denominar normal i insuportable. Va tallar amb tot i després d’un periple intens es va establir a Nova York, on “no volia ser ningú”. Quan dues dècades després va tornar a Hongria, tot havia canviat. Per això va incorporar la idea de l’ordre perdut a la seva obra. Més enllà del tòpic, l’escriptor va donar les gràcies a la Grècia clàssica, als escribes de la Xina imperial, a l’últim llop d’Extremadura, a les primeres trenta-una noietes de les quals es va enamorar perdudament de jove... i a Déu.
Lee tambiénUn Rei roig... i ‘gualdo’
Els que vam assistir al Formentor 24 –olfacte fi el del jurat, encapçalat per Basilio Baltasar– vam esbossar un ampli somriure quan dijous van donar el nom del Nobel de Literatura 25: László Krasznahorkai. No tot està perdut quan es premia un escriptor en què la vida i l’obra han estat un combat contra la mediocritat.