Després de la covid, els casos d’ansietat i depressió van augmentar més d’un 25% i, segons l’OMS, seguim en alça per una pressió il·limitada de la necessitat de ser productius. Vivim esgotats per la idea desvirtuada de “si no produeixes, no existeixes”. D’aquesta manera confonem la productivitat amb el propòsit o la velocitat amb el gaudi. Aquesta manera de viure ha creat una reacció validada: el cansament s’ha tornat un acte de rebel·lia o una necessitat, segons com es miri. Als trens, aeroports, cafeteries... practiquem el badall sense miraments, sense mirar-nos-hi.
Els que no estan així es troben sota l’influx de la sobreestimulació, la necessitat de rendiment constant, la hiperconnexió, la falta de pausa perquè la inèrcia impossibilita els nos.
La impossibilitat de frenar ens drena l’energia a poc a poc; ens roba els silencis, la lentitud
El filòsof sud-coreà Byung-Chul Han en parla profundament a l’assaig La societat del cansament: “L’imperatiu del ‘sí que puc’ genera una violència interior que acaba en esgotament i en depressió”. Actualment mil milions de persones conviuen, segons dades recents de l’OMS, amb trastorns de salut mental.
La hiperactivitat com a sinònim d’èxit i evolució social té l’efecte d’una pastilla efervescent: quan s’acaben les bombolles s’evapora tot i dona pas al cansament extrem. Fatiga, insomni, manca de desig, desconnexió... són símptomes de la necessitat de descans, de la pausa, d’aturar-se abans que el cos o la ment ens aturi. La impossibilitat de frenar ens drena l’energia a poc a poc. Ens roba els silencis, la lentitud, la capacitat d’observar per plaer i no com a objectiu.
Lee también‘Flores para Antonio’
La societat ha convertit el moviment en obligació i la pausa en culpa. El resultat és una societat esgotada però hiperactiva. No hi ha només una pressió social sinó també interna –molt més perillosa– d’estar sempre disponible, més visible, positiu, més feliç. Com una bombeta sobreestimulada, com més llum intentem emetre, més a prop estem de fondre’ns. Perquè, ja ho diu la física, fins i tot la llum necessita foscor per brillar. L’esgotament ja no és aliè sinó que és el nostre paisatge comú. Hem de començar la nostra cura: deixar que la llum afluixi, que el silenci torni, que els nostres cossos respirin per poder recordar qui érem abans de córrer tant.