Fa anys que sentim parlar de com el còmic s’ha fet gran, que ja no es tracta només d’un entreteniment per a la canalla sinó que s’ha convertit en un vehicle artístic d’expressió tan vàlid com la literatura, l’audiovisual o la música. Però com va començar, tot plegat? No cada dia s’ajunten a Barcelona tres dels principals autors del còmic independent nord-americà i una de les seves instigadores, i encara menys durant uns quants dies seguits.
Amb l’exposició Dibuixar és pensar sobre l’univers de Chris Ware encara en cartell –fins al 9 de novembre–, el festival Kosmopolis ha convidat, a més de l’autor de Jimmy Corrigan i protagonista de la mostra, Art Spiegelman –creador del celebèrrim Maus, que va trencar les fronteres del còmic per dirigir-lo cap als adults i els temes seriosos–, Charles Burns –amb una obra sobre els dimonis de l’adolescència com Agujero negro – i Françoise Mouly –que amb el seu marit, Spiegelman, va crear la revista Raw, on nous creadors van trobar el seu lloc, i qui més tard ha estat editora artística de la revista New Yorker des d’on ha encarregat milers de portades emblemàtiques–.
Lee también
La revista ‘Raw’, de Mouly i Spiegelman, va aportar una nova mirada que va arribar a Burns i Ware
Burns –que acaba de recopilar la trilogia de Laberintos (Reservoir Books)– recorda com “Spiegelman era dels joves de la primera onada d’autors de còmic underground, la de Robert Crumb, que van començar a fer treballs més personals que no tenien a veure amb buscar l’èxit comercial, tot i que al principi es tractava sobretot de trencar tabús”. Coneixia bé la història d’aquest mitjà expressiu, i amb Mouly van buscar artistes que diguessin coses noves, i això els va dur a crear la seva revista. Ware, més jove que ells, es va educar amb la publicació fins que hi va poder participar, convidat directament pels fundadors.
Burns va anar a Nova York per buscar editors i després de quedar admirat del primer número: “Vaig ser al moment just al lloc adequat, i va ser com trobar una família d’interessos similars, perquè m’agradaven els còmics underground, però no especialment de sexe, drogues i violència”. Això no significa que no n’hi hagi, sinó que, en el seu cas, no els fa “servir de manera gratuïta, sinó quan tenen un significat, com ara fer sentir empatia”. A Agujero negro (La Cúpula), per exemple, tracta l’adolescència “a partir de com em sentia jo, com si dugués un monstre a dins, i com la part interior de la gent es manifesta físicament”. I per poder-ho explicar li calia una profunditat i una extensió que ha caracteritzat bona part del còmic des de l’èxit d’Art Spiegelman amb Maus: va ser el primer còmic a guanyar un Pulitzer.
Jordi Costa va moderar dimecres al CCCB Chris Ware, Françoise Mouly, Art Spiegelman i Charles Burns
Mariscal y ‘El Víbora’ inspiraron a Art Spiegelman
Art Spiegelman recorda que quan pensaven a crear una nova revista, que va ser Raw, van investigar què es feia a Europa, i una de les primeres visites amb Françoise Mouly va ser a Barcelona: “Hi vam trobar gent molt interessant, com Mariscal o Martí i la colla d’El Víbora, i la ciutat ens va agradar tant que trobàvem excuses per tornar-hi”. “Barcelona als vuitanta era molt psicodèlica, Franco no hi era i es posaven al dia amb allò que als EUA s’estava acabant, com la marihuana o les comunes. Va ser meravellós sentir aquesta llibertat”, rememora. Avui la ciutat també l’inspira: “L’altre dia vaig anar a la llibreria Finestres i em va semblar fantàstica, hi ha moltes coses que semblen tenir arrels en el món d’aquell còmic alternatiu i és molt excitant, tinc dues maletes plenes de material. Potser podríem fer un especial de Raw del segle XXI, una idea que em balla al cap des d’ahir, tot i que potser no passarà mai”. Alhora, Chris Ware assegura que a Barcelona “hi està passant alguna cosa, és molt inspiradora”, mentre que Burns va visitar la llibreria Fatbottom, on va trobar “una quantitat enorme de còmics fantàstics”.
Spiegelman, evidentment, no renega de la seva gran obra, tot i que “aquest ratolí de més de 200 quilos em persegueix a tot arreu i no em deixa estar”, però li agradaria que es parlés més de les seves portades del New Yorker “que van fer que la revista canviés”, o de les seves altres obres. Però Maus encara és actual –s’acaba de publicar un recull d’assajos sobre el llibre, Maus hoy (Reservoir Books)–, i per desgràcia, com l’autor mateix insisteix, “ara als EUA tenen una nova idea del que és el feixisme. A Espanya amb Franco van tenir un laboratori, ara és una personalitat diferent, però tendències semblants”. Però per sort, diu l’autor, “la llibertat d’expressió és a l’ADN del còmic”, que millora “quan està fet d’una matèria personal, no només de bromes i polèmiques”.
