En el panorama polític europeu del moment, no semblen previsibles resultats electorals que defineixin guanyadors per majoria absoluta. Ben al contrari, el que se’ns presenta és un escenari fragmentat, en què moltes forces polítiques aconsegueixen resultats electorals minoritaris que són conseqüència d’un cert cansament dels electors pel que fa a forces polítiques tradicionals. Però per la raó que sigui, resulta excepcional –quasi bé insòlit– que un partit aconsegueixi una majoria absoluta capaç d’assegurar, des de la seva única força, un govern estable.
Per això, el que ara domina el panorama polític són governs de coalició o pactes de legislatura. Les forces parlamentàries han de trobar, en els pactes, la capacitat de governar establement el seu país. Sense coalició ni pactes, no hi ha govern capaç d’assumir la responsabilitat d’afrontar eficaçment els problemes que afecten les respectives societats. Certament, la segona volta de les eleccions franceses pretenia minimitzar o evitar aquesta qüestió, traslladant als electors la responsabilitat de pactar o donar suport als candidats més propers al seu propòsit inicial. Però, ara, ni així. França fracassa en la necessitat de trobar un govern estable i coherent fruit d’acords entre forces representades al Parlament.
El socialista Pedro Sánchez amb la seva socia de govern, Yolanda Diaz, de Sumar, abans de la investidura del 2023
S’imposaria, per tant, acceptar que a la situació actual correspondria una potenciació de la cultura del pacte, de l’acord, de la coalició com a mecanisme per integrar propostes que defineixin bases programàtiques per a governs estables. Això semblaria evident i especialment quan ningú hauria de negar que sense estabilitat no hi ha progrés possible i que sense progrés la llibertat se’n ressent; que l’afebliment dels valors de la llibertat i del progrés acostumen a afavorir les derives autoritàries d’una societat que desconfia de l’eficàcia del sistema.
La cultura del pacte i de l’acord és una conseqüència obligada d’un pluralisme polític que allunya majories dominants. És tan evident com que el panorama polític, aquí o allà, s’entossudeix a demostrar-nos-ho cada dia. La cultura del pacte és, avui, una exigència democràtica. Només els extremismes antisistema se’n poden aprofitar, perquè, per a ells, “el seu” progrés només és una excusa per lluitar contra el progrés “de tothom”. Pactar i acordar és una necessitat; no hi ha excuses que valguin per no fer-ho.
Doncs bé, sembla que tots els esforços es posen ara a fer impossible l’acord. No val la pena discutir sobre què, ni amb quins límits. No es vol l’acord. La cultura del pacte no està de moda; se la considera una expressió de feblesa, quan no hi ha res que posi de manifest més feblesa que la por de l’acord. Costa molta força generar acords, i que fàcil que és fer-los impossibles!
La cultura del pacte no està de moda; se la considera una expressió de feblesa
Cal exigir actitud de pacte i d’acord. Cal obrir vies d’entesa, d’apropament, de coincidència. No només en l’àmbit polític sinó també en les diverses manifestacions de la nostra societat. Certament, serà difícil; molt difícil. Però els objectius que es persegueixen bé valen la pena. Que els partits més grans no reclamin el monopoli de la veritat que els electors els hi han negat, i que els minoritaris no vulguin trobar en l’acord la satisfacció a mesures que els electors han rebutjat.
La coalició no és l’escenari per rescabalar-se de les frustracions viscudes; és simplement atendre les necessitats dels ciutadans. Hagin votat com hagin votat, tothom espera d’un govern l’atenció que els seus problemes reclamen. I aquest és el compromís a servir.
Lee tambiénLa pau dels morts
No és estrany, doncs, que en aquest panorama no es tracti únicament de guanyar en vots, sinó també d’oferir estils i programes capaços d’integrar i cohesionar diferències i especificitats. La llibertat guanya quan la diversitat i la diferència s’integren en projectes col·lectius compartits. Així es construeix la força de les institucions, la convivència entre tots. O això, o alimentar la confrontació i els blocs, que sempre acaben, lògicament, confrontant i bloquejant.
Per què no repassem la historia? El que Europa viu i nosaltres també té molt de déjà-vu. Tant per acabar malament com per fer-ho bé. Aquí, fa uns llargs anys, ho vam fer bé. Per què entossudir-nos ara a fer-ho malament.