Penseu el títol d’un llibre de ciència-ficció en català. Posem que el Mecanoscrit del segon origen no val, que si no, seria massa fàcil. Què? Us en ve cap al cap? De segur que, al final, en trobaríeu algun, perquè n’hi ha uns quants. De fet, la ciència-ficció en català, com avancem al títol, és més que centenària, té passat i present i fins i tot futur, amb el permís del canvi climàtic i dels asteroides que ens hagin de visitar, i el festival 42 inaugura una exposició que en parla, comissariada per Joaquim Noguero i amb l’assessorament de dos dels grans experts en el gènere, Antoni Munné-Jordà i Víctor Martínez-Gil.
Hi ha cert consens que la primera novel·la del gènere és obra de l’escriptor i esperantista palamosí Frederic Pujulà, que el 1912 va publicar Homes artificials –reeditada el 2010 per Pagès Editors–, tot i que Munné-Jordà, cofundador i expresident de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia, recorda que ja hi havia una certa tradició que ha passat desapercebuda. Per ell, el gènere arrenca “amb la revolució industrial, quan la gent s’adona que la tecnologia ens pot fer la vida més fàcil, i al principi, amb gran influència de Jules Verne, arriba amb força al teatre, sovint musicals, perquè molta gent no sap llegir”, amb obres estrambòtiques com les sarsueles De Sant Pol al Polo Nord, de Josep Coll i Britapaja, del 1872; o De la Terra al Sol, de Narcís Campmany del 1880, en què un canó dispara un coet espacial des de la Barceloneta, o la “fantasia còmica, lírica, burlesca i ballable” de Manuel Figuerola Aldroféu L’any 13.000, que el 1894 imagina una mena d’ efecte 2000: segons una profecia, el 31 de desembre de l’any 12999 s’acaba el món, i per evitar-ho ressusciten un pagès del segle XIX.
Lee también
Una altra causa de la pèrdua d’aquest rastre és que molta producció va aparèixer en revistes i diaris, amb relats com La darrera paraula, una paròdia de Frankenstein que Joan Sardà publica el 1875 a La Renaixensa, i que Pujulà prendrà com a matèria primera primer per a un conte el 1904, i que més tard reprendrà i ampliarà a la seva novel·la primigènia. Munné-Jordà afegeix als anys trenta i quaranta alguns contes dispersos de Francesc Trabal o de Joan Oliver que també es podrien catalogar dins del gènere.
Hi ha una tercera raó per la qual bona part de la narrativa de ciència-ficció en català hagi passat sense pena ni glòria: en bona part va ser destinada al públic infantil, un fet que invisibilitza i fa menystenir encara ara el gènere. Munné-Jordà cita el cas paradigmàtic d’un autor tan reconegut com Josep Maria Folch i Torres, que el 1911 va publicar a la Biblioteca Patufet El gegant dels aires, un llibre d’aventures vernianes en què imagina un motor sense combustible, ja que, com assegura l’estudiós, “la recerca d’una màquina de moviment perpetu va ser una constant del maquinisme de principis del segle XX”.
Algunes de les primeres obres són sarsueles paròdiques inspirades en Jules Verne, com ‘De Sant Pol al Polo Nord’
L’any següent ja es publicaria l’obra de Pujulà, i no seria fins al 1927 que arribaria una de les obres pioneres més arrodonides, L’illa del gran experiment (Reportatges de l’any 2000), d’Onofre Parés, poc coneguda fins que el 1999 Pau Riba es va entestar a reeditar-la. Encara caldria esperar fins al 1936 per trobar les dues altres obres que completarien un primer quadre històric: Els habitants del pis 200, d’Elvira Augusta Lewi, reeditat fa dos anys per Males Herbes, i Retorn al sol, de Josep M. Francès, segons molts l’obra més reeixida fins llavors.
Després, la dictadura del silenci, fins al punt que el 1969 Joan Fuster, en un article a Serra d’Or, es pregunta si hi ha algun autor a més de Pujulà, Parés i Francès. Però justament pocs anys abans el setmanari Tele/Estel (1966-1970) havia començat a acollir a les seves pàgines una sèrie d’autors que començarien a fer servir la ciència-ficció per parlar de temes del moment, ja fos el mateix Pere Calders, Lluís Busquets Grabulosa, Màrius Lleget –amb títols com El marcià poeta–, Antoni Ribera, Jaume Ministral Masià, Pep Albanell –més conegut com a Joles Senell per la seva obra infantil i juvenil– o Joan Baptista Xuriguera –el del diccionari de verbs conjugats–.
Josep Maria Folch i Torres
A mitjans setanta ja es comença a albirar que vindrà un nou món i la cosa s’anima, ara sí, amb l’obra més coneguda de Pedrolo, el 1974, el mateix any que Jaume Vidal Alcover publica Visca la revolució –atent als temps, parla d’una revolució tan planificada que al final no es pot dur a terme– i Llorenç Villalonga Andrea Víctrix –guanyadora l’any anterior del premi Josep Pla, és una distopia de la Mallorca del 2050–, o el primer llibre de Jaume Cabré, les Faules de mal desar, que entre d’altres incloïen Còpia de l’esborrany del document A 327-01, una conferència marciana.
A partir de llavors a poc a poc van anar sortint llibres del gènere, amb novel·les com Embrió humà ultracongelat F-77 de Rosa Fabregat o P.H.1A Copèrnic de Montserrat Galícia, el 1984, i l’any següent el col·lectiu Ofèlia Dracs va publicar el recull Essa Efa –que és com abans es llegien les sigles internacionals del gènere–, el mateix any que Munné-Jordà reuneix la seva primera antologia, Narracions de ciència-ficció, ampliada el 1997 a Futurs imperfectes, mentre que Víctor Martínez-Gil farà el 2004 la seva proposta, Els altres mons de la literatura catalana (Galàxia Gutenberg). Actualment, tots dos en preparen una de nova centrada en els orígens del gènere.
Segons Munné-Jordà i Sebastià Roig, l’humor és una de les principals característiques del gènere en català
Munné-Jordà –segons Noguero, “és el nostre Asimov, però sense la part científica, que tan bé ha cobert Carme Torras”– s’arrisca a situar l’humor com a tret diferencial de la ciència-ficció catalana, una teoria que secunda Sebastià Roig –a més de ser coautor amb Salvador Macip de Mugrons de titani, que barreja el gènere futurista amb l’eròtic, va historiar els orígens a El futur dels nostres avis–: “N’hi ha des dels inicis i va empeltant les generacions, ja sigui Pedrolo, Munné-Jordà o Miquel de Palol, fins a autors més recents com Víctor Nubla o Max Besora. És curiós perquè anys enrere, si escrivies ciència-ficció, per a molts ocupaves l’escalafó més baix i abismal de la literatura, i si hi pretenies posar-hi humor, ja eres vist com un cas sense remei”.
