Viure en el temor i la inseguretat té com a conseqüència sobreviure en una debilitat incapaç de fabricar entusiasmes i construir noves associacions que es puguin coordinar a favor d’un objectiu comú. La bretxa entre els que administren la societat i els administrats es va tornant insalvable pel menyspreu dels primers al que proposen els segons si no pertanyen al clan clientelar del partit que governa i decideix. L’administració de qualsevol institució no atén la societat civil i mira d’apartar-la de qualsevol aspiració per tots els mitjans.
Per a un ciutadà normal gairebé no queda cap espai possible, tampoc cap estímul, davant la ineficàcia o el silenci administratiu sobre qualsevol intent de regeneració política per molt que les democràcies naveguin cap a una regressió autoritària perillosa. Tampoc no és estrany que la reacció ciutadana davant el genocidi, les guerres, les corrupcions, el canvi climàtic i les conseqüències que té minvi per ineficaç. I cal afegir-hi l’estat de consciència alterada de milions de persones víctimes d’unes xarxes socials que fan creure coses que no són, a més d’ homogeneïtzar la complexitat.
Fa pocs dies, vaig veure un documental a RTVE sobre la transició que em va esglaiar . La democracia no se hará sin nosotrxs , de Gemma Soriano i Arantxa Soroa. Un exercici de memòria que mostra com va ser possible la conquesta de la democràcia després de la mort de Franco i qui va protagonitzar la lluita. El primer que ressalta és que un obrer, un estudiant, una mestressa de casa, la mare d’un estudiant assassinat per la policia franquista en una manifestació, una obrera tancada a la catedral de Vitòria, un dirigent social, una empleada de Roca o un advocat laboralista del carrer Atocha, cap de zona del PC, van ser igualment protagonistes, sense cap distinció de càrrec, ofici, classe social ni lloc de residència. Abans d’emprendre aquest activisme en positiu i sense violència a favor de les llibertats, van haver de perdre la por.
Abandonada la por de la repressió policial, la gent corrent va empènyer la batalla amb l’alegria de saber que les associacions de veïns, els moviments socials, els sindicats obrers i els nous moviments culturals escassament burocratitzats i amb un funcionament participatiu farien possible unes eleccions lliures en què podrien participar tots els actors socials no-violents.
L’alegria dels primers temps ha esdevingut desil·lusió; la democràcia naufraga
El corrent fortíssim va empènyer els gestors polítics d’entre els dos règims, encapçalats per Adolfo Suárez, a legalitzar tots els partits polítics clandestins, les centrals sindicals, i organitzar les primeres eleccions lliures després del lapse de quaranta-un anys. Per descomptat, els eslògans creatius com “ Dona, surt de la cuina i uneix-t’hi” van ser idea d’aquesta gent anònima, optimista i esperançada.
La majoria de la població desconeixia els líders dels partits clandestins. Només el PC-PSUC i algun grup nacionalista tenien un nombre de militants significatiu. Després de les legalitzacions, els dirigents polítics van copar els mitjans de comunicació i molts activistes de base es van fer militants d’un partit o l’altre. El lideratge obtús, l’escassa democràcia interna als partits i la falta de cultura política han anat esquerdant la utopia moral que de manera imperfecta dibuixa la democràcia.
Lee tambiénMarges, dignitat i relleus
El sistema de llistes tancades de la llei electoral fa que el ciutadà només pugui votar cada quatre anys les llistes que els caps dels partits decideixen des de la cúpula. Els militants han anat baixant, l’entusiasme s’ha evaporat i l’ardor democràtic de base no s’ha transmès per falta d’ús.
L’alegria dels primers temps ha esdevingut desil·lusió. La democràcia naufraga. Els seus valedors ens sentim cada vegada més al marge de les decisions i estem en vaga de participació perquè gairebé tots els estaments, les organitzacions i altres agrupacions col·lectives s’han burocratitzat de manera funcionarial i jeràrquica. Vivim en un magma de neguit davant la política. Fa falta un gran revulsiu que desencalli el funcionament piramidal de la societat.