Els que analitzen la política solen partir de la base que les decisions dels actors polítics són fruit de càlculs sobre els interessos en joc. Per això els analistes fan servir un llenguatge fred, gairebé propi d’un forense, amb la intenció de revelar les motivacions ocultes que hi ha darrere de les paraules dels polítics.
En aquest sentit, la majoria de les anàlisis sobre la ruptura de Junts amb el PSOE es mouen en aquest pla instrumental: es parla d’una reacció a l’ascens d’ Aliança Catalana, de la necessitat que té Carles Puigdemont de recuperar la iniciativa política, de desmarcar-se dels socialistes (que controlen tant el Govern d’ Espanya com la Generalitat), etcètera. Tot això és molt rellevant, n’estic segur, però m’agradaria enfocar l’assumpte des d’un angle diferent.
Segons el meu parer, el que crida més l’atenció de la decisió de Junts és la ingratitud que demostra cap als qui han estat els seus aliats fins fa unes setmanes. La ingratitud ens remet a un pla difícil, el de l’ètica. L’ingrat és una persona desagraïda, que no valora els beneficis rebuts. Crec que això s’ajusta als líders de Junts com l’anell al dit.
La moció de censura del 2018 va tirar endavant gràcies als suports dels partits d’esquerres i nacionalistes. Els vuit diputats de Convergència al Congrés van votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Allò va disgustar Puigdemont, que havia propugnat l’abstenció, entre altres raons perquè pensava que els socialistes no s’atrevirien a arreglar la qüestió dels presos. De fet, alguns d’aquells diputats díscols van ser purgats posteriorment. Que Puigdemont no es va comprometre mai seriosament amb el projecte de Sánchez és evident. Ja el desembre del 2018 deia que a Sánchez se li acaba el temps, que no hi havia un projecte ambiciós per a Catalunya i que en aquelles condicions no es podia renunciar a la via de la unilateralitat.
Malgrat les seves reserves i escepticisme, el fet és que el Govern de coalició va aprovar els indults i va modificar el delicte de sedició al Codi Penal. Van ser decisions que es van entendre malament fora de Catalunya i que van despertar un malestar molt profund en el conjunt d’Espanya. Després de les eleccions del 2023, Junts va exigir a canvi del seu suport alguna cosa més que els indults, l’amnistia, així com un fòrum bilateral de negociació a l’estranger amb presència d’un verificador internacional. El PSOE i Sumar van acceptar aquestes condicions i van aprovar la llei d’Amnistia, probablement la llei més controvertida de la nostra història democràtica. Com és ben sabut, Pedro Sánchez i altres dirigents del PSOE havien declarat abans del 2023 que rebutjaven aquesta possibilitat perquè l’amnistia no cabia a la Constitució.
La llei d’Amnistia suposa una gran correcció de la política de les dretes cap a la qüestió catalana
És cert que a canvi de l’amnistia i altres mesures (incloent-hi la possibilitat de parlar de lawfare), Sánchez ha aconseguit mantenir-se al Govern. Però també és veritat que l’amnistia ha produït una forta erosió en el vot al PSOE. Els líders de Junts saben perfectament que si Puigdemont encara no se n’ha beneficiat és per la rebel·lia institucional del Tribunal Suprem, que només aplicarà la llei si l’hi força el Tribunal Constitucional.
La llei d’ Amnistia no només resol la situació de molta gent condemnada, sinó que, a la pràctica, suposa desmuntar la tesi central del nacionalisme espanyol: que els esdeveniments de la tardor del 2017 van ser un cop d’Estat contra la democràcia espanyola. Si s’amnistia els independentistes condemnats és perquè es reconeix que la situació política que es va viure llavors va ser anòmala: unilateralisme dels independentistes, una repressió judicial inusitada, violència contra els ciutadans que van voler votar l’1-O, operacions clandestines contra els independentistes promogudes pel govern de Mariano Rajoy, suspensió de l’autonomia i una falta de comunicació total entre el Govern d’Espanya i la Generalitat. Gairebé tot es va fer malament llavors i per això mateix era tan necessària una solució com la de l’amnistia.
Lee tambiénL’Espanya enfollida
Sempre he defensat que les condemnes del Suprem als independentistes van ser una aberració democràtica i considero escandalós que el senyor Puigdemont no hagi tornat encara a Catalunya. Vaig pensar que el PSOE, ateses les divisions internes sobre aquest assumpte i l’oposició majoritària en la societat espanyola a les mesures de gràcia i perdó, no s’atreviria a donar suport a l’amnistia. Amb independència de la valoració que cadascú faci del gir del PSOE (uns pensaran que va fer el correcte, d’altres que es va vendre per un plat de llenties), el fet és que el Govern de coalició ha realitzat una correcció molt important del que va ser la política de les dretes cap a la qüestió catalana, i ho ha fet pagant-ne un cost molt elevat.
Personalment, hauria celebrat que en aquest temps s’hagués avançat en el fons de la qüestió, el reconeixement de la realitat plurinacional d’Espanya, però l’amnistia, en cert sentit, ha esgotat les reserves polítiques de l’Executiu. És un exercici d’ingratitud manifesta que, després de l’esforç realitzat, Junts parli amb menyspreu i displicència dels èxits assolits aquests anys. L’intent d’alguns líders de Junts d’argumentar que no hi ha diferències entre les dretes i les esquerres espanyoles és massa groller. Segons la meva opinió, la ingratitud de Junts revela una descomposició política del partit, que avui no està en disposició d’encapçalar un projecte intel·ligible sobre el futur de Catalunya. Davant el vertigen d’aquest buit, ha optat per una gesticulació política que, tal com ho veig, tindrà un recorregut ben curt.