La dictadura digital

Ens creiem, més aviat imaginem, que som lliures. I com a societat, més avançats, informats i més capacitats que mai; tot i això, estem sotmesos, es diria que assetjats, per la dictadura digital. Tot està disponible a gran velocitat. I l’home, immers en una implacable dutxa d’informació que ja no sabem si és certa o no. Quan la vida quotidiana passa a la realitat virtual o al revés, sobrevé la catàstrofe. Contràriament a com ens ho expliquen, la vida es complica. I no s’hauria de complicar. Parlem amb robots, i ens atén –ai, quina gràcia!– la IA, o sigui, una màquina. Hi ha moltes persones que no podran continuar. Mostrar-se crític o escèptic i bel·ligerant, en un món en què tot va molt més ràpid que nosaltres i que la nostra capa­citat d’assimilació, no hauria de considerar-se una actitud subversiva. O potser ­nihilista.

Ens pensem que el telèfon, les pantalles, les xarxes socials, el WhatsApp i la resta d’esguerros digitals ens faciliten l’existència, i és al revés, ells són els que ens utilitzen a nosaltres, és una colonització econòmica i social. Estem en permanent control tecnològic. En realitat, ens sotmeten a través de la por i la indefensió afegida. Amb la IA, la desinformació o simplement, com faria un aplicat publicitari, ­creant-nos falses necessitats. Tot va molt ràpid, i el món és un contenidor immens d’informacions sense ànima. A aquest pas, acabarem, nosaltres no, els més joves, configurats de diferent manera i condició. Ni millor ni pitjor, diferent. Insòlita.

Envaeix una sensació de buit veure aquells xavals l’un davant de l’altre cadascú amb el seu mòbil. Una imatge sense paraules. Nous temps. I un altre tracte i una manera diferent de socialitzar. He arribat a veure grups de deu o dotze sense ni mirar-se, en el fons, molt sols amb el seu mòbil. La comunicació humana canvia. Per descomptat que, amb els correus electrònics, els watsaps, els missatges i les pantalles es perden els matisos i la discrepància. El diàleg desapareix. I la llengua, l’ortografia, l’expressió i la salut es dilueixen, es perden.

Lee también

El temps i les supersticions

Joan-Pere Viladecans

El que no diríem mai cara a cara ho fem emparant-nos en l’escut d’una pantalla. No escriuríem mai a mà els insults i les falsedats que es llancen a la xarxa. La impertinència, la grolleria i la mala educació ja tenen una gran permissibilitat. I aquests joves a qui se’ls arrabassa el flirteig, la imaginació i la fantasia i el desig? I la memòria confiscada.

Només existeix el que hi ha a la xarxa. Les guerres són un joc de la Play. I serà difícil que amb tot aquest mapa estès davant nostre es produeixi un miracle de tendresa. Encara que sigui digital. Humana.