La setmana passada vaig anar a veure un espectacle de dansa. El programa era prometedor: “Aquesta peça –assegurava– denuncia el sistema patriarcal violent i apunta a les seves zones fràgils”. I això no era tot: a més d’una denúncia política, els intèrprets ballarien una lliçó d’història (“evoca la dictadura portuguesa”) i una altra de filosofia (“rebutjant l’universalisme ingenu”).
En sortir, els quatre amics vam opinar el mateix: havia estat un espectacle preciós, però no havíem vist enlloc el patriarcat, la dictadura portuguesa o l’universalisme, fos ingenu o astut.
Jo no sé per què tants artistes s’entossudeixen a encolomar-nos explicacions de les seves obres. Si, total, al final serà el públic i la crítica qui decidirà com interpretar-les. Vegeu el cas de Lolita. Que Nabokov declarés que havia volgut retratar “una pobra nena de qui han abusat” no va impedir que la novel·la es llegís durant dècades com “una gran història d’amor” (en paraules del famós crític Lionel Trilling), la d’un quarantí solitari i noble tràgicament enamorat d’una femme fatale de dotze anys... O vegeu l’exemple, francament divertit, de l’expressionisme abstracte, aquells grans quadres compostos de taques de pintura que feia, per exemple, Jackson Pollock.
No sé per què tants artistes s’entossudeixen a encolomar-nos explicacions de les seves obres
Pollock va reconèixer ras i curt que no pretenia dotar les seves obres de cap significat. Però resultava que, en plena guerra freda, els Estats Units necessitaven un baluard artístic per oposar al realisme socialista de la Unió Soviètica. Polítics, crítics, mecenes... Es van encarregar d’atribuir a aquell munt de taques el sentit que els convenia. Eisenhower va qualificar l’art abstracte de “pilar de la llibertat”, Rockefeller de “la pintura de la lliure empresa”; Vogue va fotografiar models d’alta costura amb un Pollock de fons, com a sant i senya d’una elit rica i sofisticada, i el més còmic de tot: a Espanya, que, com a aliada dels Estats Units, també donava suport a l’art abstracte, en la seva versió espanyola, es va dir que connectava amb “la nostra tradició mística i espiritual”. Ho explica Ramón González Férriz a La otra guerra fría.
Lee tambiénCatolicisme sense literatura
Jo, dels quadres de Pollock, opino el mateix que cert crític americà (a qui ningú no li va fer gens de cas): que són perfectes com a estampat de corbata... Per cert, aquesta nit veuré un altre espectacle de dansa, descrit així al fullet: “Deu ballarins exhibeixen el poder de la connexió entre la gent i l’acció comuna”. No tinc remei.