Postveritat?
LA PELL DE BRAU
La idea que vivim en una era de la postveritat és un mal dia gnòstic d’un problema real. L’augment actual de les falsedats no depèn d’una insòlita maldat que acabem de descobrir en governants i periodistes, sinó del simple fet que ha augmentat la quantitat de la comunicació. Quan no era necessari comunicar res i les decisions no venien precedides d’arguments per justificar-les, no feien falta ni les veritats ni les mentides perquè les decisions no requerien una explicació o motius convincents. Amb l’obligació democràtica de justificar les decisions de govern comença a tenir sentit apel·lar a la veritat de tal justificació. Com que la justificació no és gairebé mai evident i incontestable, es genera tot un espai públic de discurs on hi ha moltes més coses que objectivitat. El pluralisme polític respon a aquesta diversitat de criteris i punts de vista.
Podria objectar-se que això només explica el pluralisme en el si de la comunitat dels que estimen la veritat, però no què hi pinten aquí els que menteixen descaradament, que haurien abandonat així la comunitat dels sincers, responen a una lògica que no té cap sentit polític i no estarien a l’abast de la persuasió política. Doncs bé, la meva hipòtesi és que aquest diagnòstic és equivocat i no fa res més que augmentar la nostra impotència davant la mentida. Els mentiders semblen alliberats de l’obligació de la veritat, però no ho estan respecte de l’imperatiu democràtic de justificar, encara que ho facin d’una manera tan detestable. També la mentida és un d’aquells vicis que realitzen inesperats homenatges a la virtut.
Però la cerca de culpables promet una recompensa més tranquil·litzant que l’anàlisi de les causes i els efectes. Quan es tracta d’explicar l’immerescut èxit de la mentida en política, alleuja més identificar un malvat que descobrir una paradoxa. Posats a magnificar les coses, la culpa seria de tota una època, i hi ha qui té una denominació que inquieta i tranquil·litza alhora: ens trobaríem a l’era de la postveritat, postfàctica, dels fets alternatius, és a dir, en un temps històric en què la veritat hauria deixat d’importar-nos. Ara bé, si parlem d’una època on la veritat és irrellevant, estaríem indirectament justificant el desinterès per saber si alguna cosa és veritat. On tot és mentida, res no ho és; si la qüestió de la veritat ens preocupa, és perquè la veritat és possible i no ens resulta indiferent, o sigui, perquè encara vivim en l’era de la veritat, de la veritat difícil, per descomptat, però no en el nihilisme que denuncien els antirelativistes.
Cadascú ha de fer una feina d’interpretació i judici per decidir què pot acceptar com a real
Podríem sostenir exactament el contrari que aquests denunciants: encara que hi hagi més mentides que en altres moments històrics i ens trobem en espais informatius desregulats, la qüestió de la veritat no ens havia interessat mai tant ni s’havia plantejat amb tant de dramatisme; la dificultat de distingir el cert del fals impulsa, potser com cap altra època històrica, un desig de veritat que ha posat en marxa diverses institucions de comprovació i control, com les agències de verificació, la demanda de polítiques basades en evidències o els mesuraments d’impacte legislatiu. L’evidència té bona reputació també en una època acusada de relativisme. No deixa de tenir la seva ironia que els que menteixen ho facin apel·lant a una cosa indiscutible com el sentit comú o l’exhibició de com n’estan de convençuts. Els mentiders de la ultradreta solen fer anar més evidències que els liberals pluralistes, aquests últims més disposats a relativitzar les seves conviccions. Molts escèptics ho són perquè tenen una visió molt elevada de la veritat, perquè no es conformen amb qualsevol cosa, i d’aquesta manera reverencien la veritat més que els que la tenen tot el dia a la boca. Si existeix el pluralisme, no és perquè hagi desaparegut la veritat, sinó perquè generalment no se’ns dona com una objectivitat indiscutible. La veritat no és allà fora, visible i a l’abast de tots els que miren en la mateixa direcció; en aquest món sorollós en què vivim, cada un ha de fer una feina, de vegades amb molt d’esforç, d’atenció, interpretació i judici per decidir què pot acceptar com a real. A causa d’aquesta laboriosa intervenció en el món de les percepcions, hi ha una certa variació en els nostres judicis sobre la realitat i el pluralisme polític es basa inicialment en aquesta varietat.
Un recurs per recuperar l’objectivitat seria apel·lar a les evidències de la ciència, la qual cosa sembla molt saludable, si no fos perquè així es torna a incórrer en errors de diagnòstic. Provar de superar el vertigen produït pel caos d’opinions exhortant a fer que confiem més en la ciència és una solució insuficient, que remet a la pregunta sobre en quina ciència hem de confiar més i en quina doctrina dins de cada ciència, dividides com estan en escoles i tradicions de vegades molt enfrontades. Les ciències, a més, disposen de moltes evidències, però no tot el que sostenen té el mateix caràcter incontrovertible i, de vegades, per a molts problemes, les seves evidències són escasses. Els que diagnostiquen l’era postfàctica fan gala d’un empirisme ingenu i defensen una idea unitària de la ciència que no es correspon amb el seu pluralisme i les seves controvèrsies.
No som a l’era de la postveritat, sinó en una en què hi ha tant de soroll que és difícil trobar-la entre massa opinions que reclamen ser veritables. No confonguem el pluralisme amb la inexistència de la veritat, que és el que els agradaria que penséssim als que no li tenen gens d’estima.