El bisbe que es va vendre al tsar

Coneixeu el conte del bisbe que va vendre la seva ànima a Rússia? Per si no el sabeu, aquí va. Disfressada d’història d’espionatge, és una paràbola sobre la barreja de tragèdia i comèdia macabra que defineix la guerra de Vladímir Putin a Ucraïna.

Nathan Gill és avui un fidel de l’ Església mormona. La va fundar un nord-americà anomenat Joseph Smith el 1830 després que se li aparegués un àngel anomenat Moroni. L’àngel li va lliurar un llibre d’or en què una innovadora versió del Déu cristià prohibia el consum d’alcohol, cafè, te negre i tabac, però permetia la poligàmia.

Gill, gal·lès de naixement, va ser bisbe de l’ Església durant sis anys, fins que es va incorporar com a diputat al Parlament Europeu pel partit polític britànic d’extrema dreta Reform UK, dirigit pel seu amic i fan de Putin, Nigel Farage. L’FSB, el servei d’intel·ligència russa, va veure en Gill una presa fàcil. Apart de deduir que era un personatge confús i fràgil, l’FSB es va informar que tenia problemes de diners, potser com a conseqüència d’una altra obligació que Déu imposa als mormons, donar el 10 per cent dels seus ingressos a l’ Església.

Entre el 2018 i el 2020 un agent rus li lliurava diners a Gill a canvi que llegís discursos davant el Parlament Europeu redactats a Moscou. L’objectiu era, primer, justificar la invasió d’ Ucraïna que va començar amb l’annexió de Crimea el 2014 i, segon, adobar el terreny per al que seria la guerra de conquesta russa el febrer del 2022. Els ventrílocs de l’FSB tenien un irònic sentit de l’humor. Li feien dir coses a Gill com ara que el Govern ucraïnès era “repressiu” i atemptava contra periodistes, acusacions que es podrien aplicar amb força més justícia al règim rus.

L’aventura de Gill no ha tingut un final feliç. Va ser detingut per la policia antiterrorista a l’aeroport de Manchester el setembre del 2021 amb rumb a Moscou. Va admetre la seva culpabilitat davant un jutge i la setmana passada va ser condemnat a deu anys i mig de presó. La po­licia calcula que l’agent secret mormó havia rebut uns 45.000 euros en diners russos.

Malgrat que la població britànica està aclaparadorament en contra de Rússia i a favor d’ Ucraïna, l’impacte polític ha estat nul. És una curiositat dels nostres temps que els partits polítics semblen ser immunes a qualsevol escàndol. Segons les últimes enquestes, Reform UK, el partit de Gill, és el clar favorit per guanyar les pròximes eleccions generals britàniques. Els experts polítics en Londres preveuen com una seriosa possibilitat que Nigel Farage –populista antieuropeu, pro Putin, pro Trump– acabi sent primer ministre.

Tant és que se sospiti que Farage també hagi rebut suborns dels russos. No n’hi ha cap prova, però Farage s’ha expressat molt més a favor de la invasió russa a Ucraïna que l’infeliç Nathan Gill. Ha declarat tot sovint que les provoca­cions d’ Occident en general, i de l’OTAN en particular, no van deixar més remei a Putin que envair. Farage se suma així a la llarga llista dels idiotes útils del Kremlin que inclou membres d’altres partits d’extrema dreta europeus, uns quants acadèmics dels Estats Units, Donald Trump, el seu vicepresident, J.D. Vance, i el seu enviat especial per negociar el final de la guerra d’ Ucraïna, Steve Witkoff.

Per ser justos, encara que costi, s’entén que hi hagi gent que busqui el que considera una explicació racional per a la guerra. El que passa és que no és racional pensar que Putin està tan boig com per creure’s que havia d’engegar una guerra preventiva per evitar que l’OTAN envaís territori rus. És boig, però per altres motius, encara més absurds.

He estat seguint la premsa russa a través d’un resum diari que fa el corresponsal de la BBC a Moscou des de fa una dècada, època en què els periodistes russos tenien menys por de Putin que avui. Un d’ells, alerta al que venia, va escriure el 2018 això: “El que m’espanta és la incapacitat dels nostres líders d’abandonar els mites soviètics sobre la germandat dels russos i els ucraïnesos. Hem d’enfrontar-nos a la veritat. És gràcies al fet que els actuals líders russos s’aferren a aquest mite, pel seu desig de fer tot el possible per mantenir Ucraïna dins de l’esfera d’influència russa, que ens estan portant a una nova guerra freda, a una perillosa confrontació no només amb Occident sinó amb la civilització global moderna”.

Evidentment el periodista intuïa els pensaments del tsar Vladímir. El juliol del 2021 Putin va escriure un article publicat al portal del Kremlin en el qual va dir tot el que hem de saber sobre la invasió que ordenaria set mesos després. Titulat “Sobre la unió històrica entre russos i ucraïnesos”, el text diu que es tracta, no de dos pobles, sinó d’un, sencer i singular”; i que “el mur que ha emergit els anys recents entre Rússia i Ucraïna, entre parts del que són essencialment un espai històric i espiritual, és segons la meva opinió una desgràcia compartida i una tragèdia”. En les cinc mil paraules del text apareix la paraula OTAN dues­ vegades, i només de passada, no com a argument. Més freqüent (sis vegades) és l’ús de la paraula nazi per definir el règim­ del president jueu d’ Ucraïna, Volo­dímir Zelenski. La diatriba de Putin acaba amb el que només es pot inter­pretar com una broma cruel: “ Rússia no és ni serà mai ‘ anti Ucraïna’. El que serà Ucraïna ho decidiran els seus propis ciutadans”.

Lee también

La resurrecció dels tiranosaures

John Carlin

Els periodistes de la premsa oficial russa no van fallar en la seva interpretació del que Putin tenia al cap. Un va escriure: “Som a l’avantsala d’una cosa molt grossa, potser una mica més que molt grossa. Som a l’avantsala del que podria ser una convulsió enorme”.

Una pregunta. Si Nathan Gill es mereix els seus deu anys i mig de presó, quants se’n mereixen els altres idiotes útils? Quin càstig seria l’indicat per a Donald Trump i companyia per la seva complicitat en un tronat, absurd i grotescament innecessari projecte imperial, una convulsió tràgica que ha provocat el segrest de 20.000 criatures ucraïneses, la fugida de més de set milions de refu­giats i, entre morts i ferits als dos bàndols, més d’un milió de víctimes, amb moltíssimes més a la vista?