Hi va haver un temps que avui ens sembla irreal en què Barcelona no li importava gens a ningú. Ara que la ciutat és una marca universal que commou al món i molesta als veïns, convindria recordar que tot té un principi.
No s’hi val dir que van ser les Olimpíades del 92, perquè les Olimpíades del 92 van ser la conseqüència d’una ebullició extraordinària. La ciutat portava algun temps embogida i febril, i la temperatura va acabar desbordant el recipient.
En aquells temps predigitals i sorprenents un tipus va sortir de l’Hospitalet un matí d’hora i va decidir sacsejar de dalt a baix, i de dreta a esquerra, tota la gastronomia universal, i també la francesa. Altres individus que ningú no coneixia van començar a imaginar un contuberni estrany que van anomenar Sónar. Les agències de publicitat de la ciutat, gairebé sense voler, es van convertir en les millors del món conegut; no s’ha tornat a produir televisió com la que aleshores emetia sense traves la del número 3, i alguns energúmens amb muscleres van dissenyar bars i discoteques que circulaven per totes les revistes de l’univers com a exemples d’una nova religió. Feia anys que la senyora Balcells convocava als nostres carrers els futurs premis Nobel, que escrivien assumptes de patriarques i de Pantaleons. D’altres, arribats de pobles llunyans, feien servir la ciutat per inventar un teatre desconegut que barrejava sense cap mesura màquines, música salvatge i la fricció dels cossos. Els alcaldes semblaven una barreja de filòsofs de barri i senadors romans.
A la inauguració i la clausura dels Jocs, Pepo Sol va explicar al món el que passava a la ciutat també anomenada dels prodigi
Un dia de tardor, sense venir a tomb, tothom vam sortir al carrer fent sonar els clàxons i vam cridar: “ Més que mai!”.
Ningú no va encarnar millor aquella sacsejada que Pepo Sol, l’únic que entenia el que passava mentre dirigia l’orquestra dels bojos des de la seva taula raconera del Botafumeiro. La fortuna, la casualitat, el destí o una barreja de tot, li van fer responsable de les cerimònies d’inauguració i clausura dels Jocs. El Pepo va aprofitar l’ocasió per explicar al món el que passava a la ciutat també anomenada dels prodigis.
Les cerimònies van esdevenir l’excrescència natural d’aquella llibertat. Si un mira bé, si un vol mirar, el que veu, el que escolta, el que llegeix en aquelles cerimònies és un manifest.
Gairebé ningú no va escoltar. La ciutat que dorm el seu son petit burgès del tortell i del cigar en el camp nou ni tan sols es va inclinar per atendre el remor escandalós i inoïble.
Lee tambiénAutoritat o autoritarisme
Dimecres passat, alguns supervivents ens vam ajuntar per recordar Pepo Sol, artífex gegantí del lloc físic i mental que vam habitar, i ens vam tornar a sorprendre de com de ràpid que el món oblida els seus benefactors.
Què significa per a Barcelona que Barcelona l’hagi oblidat? Parafrasejant un senyor colombià amb bigoti que escrivia i vivia, o vivia i escrivia, al mateix lloc del que parlem: les ciutats que obliden els qui les van imaginar no tindran una segona oportunitat sobre la Terra.