Acabo d’engegar el motor del cotxe quan se’m cola el cap d’un senyor per la finestreta. Faig un bot, em penso que em mossegarà una orella. Però només somriu molt. És normal que tinguem por de qualsevol cosa aquests dies, ja ho diu l’Estudi sobre Pors i Incerteses del CIS: la ciutadania està espantada, amb el planeta en mans d’un grup d’homes violents. El cas és que, el senyor que fica el nas al meu cotxe, em diu que li encantaria comprar-me’l. És estrany perquè és un cotxe sense interès. M’he fixat que portes la matrícula de la meva vida, diu amb els ulls brillants. I afegeix que es diu José Loredo Torres, que va néixer l’any 50 i es va casar el 80. I em pica l’ullet. Lligo caps. Mira que bé, dic per sortir del pas. 5080JLT, repeteix il·lusionat. El veig pel retrovisor fent-me adeu amb la mà.
A la rotonda li dono voltes a l’assumpte. Penso si no he perdut un gran negoci, ves a saber quant estaria disposat a pagar aquell paio pel meu cotxe, collant-lo una mica. Collar aquest infeliç és una fotesa al costat d’aquelles companyies aèries que t’apugen el preu del bitllet si esbrinen que vas al funeral d’un ésser estimat. Després em pregunto si l’home deu anar buscant altres dates de la seva biografia al tiquet del supermercat, al localitzador de Renfe, al número de sèrie de l’aspirador.
Als semàfors, busco la meva vida en les matrícules dels altres
Als semàfors, busco la meva vida en les matrícules dels altres. No la trobo. Les meves possibilitats són poques, m’adono que amb prou feines he estat capaç de retenir l’any d’algun naixement. Penso si ocupar-se de recordar dates és una manera de viure. I tot d’un plegat sento una profunda enveja d’aquelles persones que saben l’any en què van aconseguir la primera feina, el dia en què es van enamorar i es van separar o es van comprar una bicicleta. Gent que registra mapes dels seus temps, conscients i perseverants. I potser gràcies a això després saben traçar unes línies amb sentit, que condueixin a llocs segurs o càlids.
Lee tambiénEl destí de l’escarabat tigre
Amable lectora o lector, si pertanyeu a aquest altre món silvestre, on res no encaixa, refugieu-vos amb mi en aquesta frase de Roberto Bolaño que he trobat per a l’ocasió: “La vida és un laberint on ens perdem i ens trobem, una vegada i una altra”. No s’imagina, l’home de la matrícula del meu cotxe, la crisi que ha pogut desencadenar.