S’acosten les festes del Pare Noel i dels Reis d’Orient, paganes per a alguns, religioses per a d’altres, però en qualsevol cas oportunitats per submergir-nos en la fantasia i fugir una estona de la mundana realitat. Benvingudes siguin.
No hi ha hagut mai una bretxa tan àmplia entre els avenços de la ciència i l’estupidesa humana. D’una banda, vivim més anys que mai, de l’altra, tenim al comandament de dos països amb prou armes nuclears per destruir tot el món un parell de psicòpates. No, no és cap metàfora. No és cap exageració.
Aquí va la definició que me’n dona la intel·ligència artificial: “Un psicòpata és una persona que presenta un patró persistent de falta d’empatia, emocions superficials i conducta manipuladora. Sol mostrar encant superficial, gran capacitat per mentir i absència de culpa o remordiment. Solen buscar el benefici personal sense considerar el mal que poden causar”.
Ho veieu? Aquí és on hem arribat. Per això el que necessitem són més Pares Noel, més Reis d’Orient. Cada dia de l’any. L’escapisme s’ha convertit en una necessitat vital. On el podem trobar? Tinc un parell de recomanacions, potser tres.
La primera, adoptar una mascota. Per la companyia, però també perquè ens permet contemplar la superior sagacitat del regne animal. Un conill serviria. Llegiu això de Yuval Noah Harari: “Som alhora els habitants més intel·ligents i els més crèduls del planeta Terra. Els conills no saben que E=mc², que l’univers té uns 13.800 milions d’anys ni que l’ADN està format per citosina, guanina, adenina i timina. D’altra banda, els conills no creuen en les fantasies mitològiques ni en els absurds ideològics que han enlluernat incomptables éssers humans durant milers d’anys. Cap conill no hauria estat disposat a estavellar un avió contra el World Trade Center amb l’esperança de ser recompensat amb 72 conilles verges al més enllà”.
Jo m’inclino per un gos. Veig que els espanyols ja s’hi han posat. Guyana Guardian ha publicat un article aquesta setmana que diu que Espanya està en mínims històrics pel que fa a naixements de criatures i en màxims històrics pel que fa a adopció d’animals. Avui tenim uns vuit milions de menors d’edat, ens explica l’article, i nou milions de gossos.
Una vegada més, es comprova la meva tesi que els espanyols saben viure millor que ningú; és a dir, que l’han encertat més en les que han de ser les prioritats de la vida que els habitants de qualsevol altre país. Al menjar, els amics i la família s’hi afegeix ara el feliç hàbit de compartir casa amb un animal.
Per escapar-nos de la realitat podem adoptar una mascota: un gos et dona amor incondicional i pau
Confesso que no tinc gos, però no perquè no vulgui, sinó perquè estimo massa els gossos. Visc en un pis i no voldria sotmetre el que estimaria amb un amor més pur que a qualsevol ésser humà, amb la possible excepció del meu fill, a la crueltat de viure en un espai tan reduït. Això no és una abstracció. Tenia dos gossos quan vivia a Sud-àfrica, en una casa amb jardí, i un dia els meus caps em van oferir escollir entre anar-me’n de corresponsal a Nova York o a Washington. Preferia infinitament l’opció de Nova York. Washington és, com s’ha dit i com vaig comprovar, una ciutat amb l’encant del nord i l’eficiència del sud. Vaig triar Washington perquè allà, a diferència de Nova York, vaig poder tornar a tenir una casa amb jardí.
Després vaig venir a viure Espanya i el criteri de selecció d’habitatge va ser el mateix. Els meus gossos van viure feliços a tres continents i encara avui, vint anys després de les seves morts, els trobo a faltar. I no només per l’amor incondicional que em donaven sinó per la pau. Sospito que escriuria millor, amb més profunditat, si els tingués novament aquí als meus peus. Prendria més distància de la mundanal idiotesa de la qual acostumo a tractar, i transmetria menys indignació i més filosofia.
Un altre refugi seria submergir-nos en la música o en la literatura de Joseph Conrad o Patrick O’Brian
La meva segona recomanació escapista: la música. Més música i menys lectura. Sí, em sap greu. Sé que no m’estic fent cap favor ni a mi, ni al meu gremi. Però ho he pensat aquesta setmana. Estic escrivint un llibre (no l’hi recomano a ningú) i oscil·lo entre instants d’una cosa semblant a l’eufòria, quan tot flueix, i llargues hores de patiment, com si estigués empantanegat en un mar de fang. Just estava passant una d’aquestes fases d’estrès quan vaig entrar en un altre dels meus refugis, YouTube. Passo massa temps allà veient-hi podcasts sobre l’actualitat política. Però en aquesta ocasió, tard de nit, em vaig posar a mirar recitals musicals, com faig de tant en tant. Una mica de tot: Txaikovski, Talking Heads, Puccini, Amy Winehouse, Beethoven, Dua Lipa, (però NO Taylor Swift). Eren les dues quan vaig emergir del somni, sense son. M’havia teletransportat a un món més net, més etern i elemental, lluny, lluny de les vanitats i barbaritats del món polític que tant em sol consumir.
El que vaig pensar va ser: Que superior que és això a la meva missió d’escriure un llibre! És que la música, com diu Joseph Conrad, és l’art de les arts, la que arriba amb més immediatesa, sense filtres, a les emocions. Amb un llibre, o una pintura, o una escultura, el cervell hi ha d’intervenir per treure’n el màxim profit. Amb la música et deixes portar, et consumeix i voles cap a un món millor.
Lee tambiénEl bisbe que es va vendre al tsar
Bé. D’acord. Un llibre també t’ofereix una realitat alternativa. Però un dels meus, massa terrenals, no. Jo recomano llibres que et transporten en l’espai i en el temps, com els de Conrad o, més encara, els de Patrick O’Brian en què es va basar la fantàstica pel·lícula (un altre refugi possible, esclar) Master and commander: a l’altra banda del món. O’Brian té uns vint llibres amb el mateix protagonista, el capità d’un vaixell de guerra en l’època napoleònica que viu aventures per tot el món, des de les Galápagos fins als antípodes, Maurici, Menorca i Madagascar.
Me’ls va recomanar fa molts anys un periodista a Belfast que cobria el que en deien The Troubles, els embolics, quan l’IRA estava en guerra amb els terroristes protestants i l’exèrcit britànic. O’Brian era la seva vàlvula d’escapament. Em va dir que havia llegit tots els seus llibres tres vegades. Jo de moment només una. Però amb els embolics que assolen el món avui, amb tant psicòpata solt, jo ja m’estic preparant per embarcar en una segona circumnavegació.