Qui els escriu aquestes línies té 79 anys. Setanta-nou! No és això el que diu la data de naixement del document nacional d'identitat (¡qué pone en tu DNI!), però sí que és la meva “edat musical” o, més ben dit, la que marca l'algoritme de Spotify. Així que no en parlem més. I tot perquè a servidor li va donar per passar-se diversos dies i setmanes reescoltant la discografia sencera de Bob Dylan per poder trepitjar la sala cinematogràfica de torn a visionar el biopic que li han dedicat aquest 2025 amb cert coneixement de causa. O sigui que una petita relliscada, un episodi casual amb motiu concret, una ratxa bona o una de dolenta, pot encasellar-te en la senectut o la pubertat sense terme mitjà ni reparació possible.
I sort que es disculpen! Perquè l'empresa sueca, per al seu popular wrapped, s'ha inventat aquesta vegada això de l'“edat musical”, que la calcula la màquina segons el que has escoltat aquest darrer any. I tenen les galtes de dir-te que no t'ofenguis: “L'edat és només un número. No t'ho prenguis com una cosa personal”. Per a qui no ho sàpiga, això del wrapped no és res més que un resum anual que Spotify brinda als seus més de 400 milions d'usuaris perquè siguem conscients que ho saben tot de nosaltres: quantes hores escoltem què, els nostres músics, gèneres o discos preferits valorats a pes —segons el temps de reproducció—, i sobre què podríem presumir o podríem avergonyir-nos davant els nostres entorns.
La meva edat musical és de 79 anys
És un aliment a l'ego que (ens) atrapa a molts, i que es nodreix, com en el millor del màrqueting, del boca-orella. Aquests dies de desembre en què Spotify llança el seu esperat compendi, són centenars de milers els melòmans que comparteixen orgullosos, o no tant, els seus gustos amb família, col·legues i coneguts. Òbviament, això de l'“edat musical” és el que més ha triomfat. Saber que el teu cosí, de la teva quinta, té 17 anys en el terreny musical, mentre tu afrontes la vellesa, dona molt de joc. És divertit i enganxa, admetem-ho.
Per descomptat, no es tracta dels nostres gustos musicals. Es tracta que en parlem i reproduïm més i més contingut. Per exemple, si un té criatures i en el seu Spotify només sonen El Pot Petit, Dàmaris Gelabert o Reggae per Xics, quin sentit tindrà que li resumeixin això? Què significarà que li diguin que la seva edat musical és 7? O si un té per costum posar-se música relaxant amb bols tibetans per practicar ioga, taitxí, txikung o meditació de txakres, quin sentit té que li diguin que aquest és el seu estil preferit si té una funció molt específica? Almenys hi ha una bona notícia: el que digui Spotify sobre els teus gustos no és una foto real. Ni et preocupis ni et sentis culpable.
Perquè, com tot a internet avui dia, el que està en joc són les nostres emocions i les nostres pors. La nostra identitat projectada. Si et mires al mirall, i el que veus no t'agrada, pateixes. I si t'agrada, en presumeixes. Perquè, no ens enganyem, també serveix per marcar estatus: no és el mateix que el teu artista favorit sigui Giovanni Pierluigi da Palestrina, Miles Davis, Joy Division, Chappell Roan, Céline Dion o King África. Una cosa o una altra determinarà com et veuran els altres. Vaja, que es tracta també de posturejar. I les plataformes ho saben.
Spotify llança el resum anual dels gustos dels usuaris i els melòmans comparteixen el postureig (però també hi ha crítiques per pagar tan poc)
La resta de xarxes, des d'X fins a Instagram, s'han dedicat a amplificar aquests milers de vanitats anònimes. Alguns s'han sorprès de la seva edat musical, especialment els dels extrems, amb mems divertits. D'altres han captat a la perfecció això del postureig. “Soc millor que tu”, assegura una imatge paròdica d'una falsa llista en què l'artista més sentit és “el meu grup underground de nínxol”; el segon, “algú amb el qual pretens semblar cool” i el següent, “pur art que tu no entendries”. I sempre hi ha el més malcarat, fart que tothom li expliqui la seva vida: “A ningú no li importa el teu Spotify!”.
I és que aquestes grans operacions publicitàries comporten els seus riscos. Mentre mig planeta comparteix el seu any musical i es diverteix sentint-se més jove (o més ancià), més llest i més guapo, alguns aprofiten l'onada per denunciar que el rei va nu. Molts artistes recorden aquests dies que la plataforma més gran de streaming musical del món paga una misèria als autors. La banda gal·lesa Los Campesinos!, per exemple, es va viralitzar en publicar els seus guanys: necessita 294 reproduccions per recaptar una sola lliura. Es calcula que per guanyar uns mil euros, són necessàries un milió d'escoltes. Són xifres a l'abast de molt pocs en la indústria actual. I, conclouen, és precisament la nostra tendència a exposar-nos, la nostra predisposició a ballar al so dels virals, el que tapa la precarietat dels artistes.
Lee también
També hi ha crítiques al fet que la IA i els algoritmes modelin, de forma poc transparent, els nostres gustos o fins i tot que aquest tipus de consum de música alimenti la uniformitat i la poca iniciativa a descobrir coses noves. Una crítica que es podria estendre a tota plataforma i producte cultural que passi, avui dia, pel filtre de la xarxa. Sí, els algoritmes ens modelen, almenys siguem-ne conscients. Ho resumeix de forma mordaç el crític Frankie Pizá, i l'hi manllevo: “La teva edat musical és 3, perquè l'algoritme va reconstruir el teu gust des de zero i no vas resistir-te'n”. Doncs no: en tinc 79.
