Crec que ja no podré imaginar mai Hermann Göring amb uns trets que no siguin els de Russell Crowe, l’actor que li dona vida a la pel·lícula Núremberg. Göring, recordem-ho, va ser un dels membres històrics del Partit Nazi i, des que Hitler va arribar a la cancelleria el 1933, no va parar d’acumular poder fins a esdevenir el segon home més poderós del Tercer Reich, només per darrere de Hitler. Enorme, gegantí, amb una presència física imponent i la papada escapant-se del coll de l’uniforme, amb els trets facials més aviat desdibuixats, amb les parpelles inflades i la mirada desperta, amb la gesticulació reduïda al mínim i unes inflexions de veu que sonen com a autèntiques a orelles dels que no en sabem ni un borrall, d’alemany, Crowe s’ha convertit per sempre en Göring: la còpia ha substituït l’original.
La pel·lícula se centra en la relació entre Göring i Douglas Kelley, psiquiatre de l’exèrcit dels Estats Units encarregat de certificar la salut mental de la vintena d’alts càrrecs nazis que, acabada la Segona Guerra Mundial, havien de ser jutjats en el primer dels judicis de Nuremberg. El duel entre els dos personatges és apassionant. Manipulador, jactanciós, astut, arrogant, cínic, mentider, culte, ben dotat per a la dialèctica, Göring se’ns mostra també com un gran seductor, i Kelley s’ha d’esforçar per no caure a les seves xarxes i acabar sotmetent-se a la seva voluntat.
Fotograma de la pel·lícula 'Nuremberg'
Em pregunto quants psicòlegs i psiquiatres van visitar a les cel·les Göring i els altres. Ho dic perquè l’editorial Taurus acaba de publicar el llibre Las entrevistas de Núremberg, que recull les converses mantingudes amb els acusats per Leon Goldensohn, un altre psiquiatre de l’exèrcit nord-americà. Estic segur que el director i guionista de la pel·lícula, James Vanderbilt, coneix aquestes entrevistes, perquè alguns dels arguments amb què Göring prova de desmentir la seva implicació presumible en l’anomenada “solució final” estan presos gairebé al peu de la lletra de les declaracions que va fer a Goldensohn.
A ‘Núremberg’, el duel entre el líder nazi i el doctor que havia de certificar la seva salut mental és apassionant
En cas de creure Göring, al principi la política racial dels nazis havia estat “irrellevant i circumstancial”, i només hauria cobrat importància dins del partit a causa del poder creixent d’un sector que qualificava d’“exponents del fanatisme racial”. Göring, que assegurava desconèixer l’extermini de milions de persones innocents, no només no es considerava antisemita, sinó que deia que havia protegit un bon nombre de jueus i s’havia oposat a les lleis racials més radicals. Quan li van recordar algunes de les seves manifestacions clarament antisemites, va provar de justificar-les dient que les havia fet precisament perquè dins del Partit Nazi se’l considerava un protector dels jueus, cosa que el posava en una situació compromesa, per no dir perillosa... La vella historia del botxí que, quan està davant un tribunal, intenta fer-se passar per víctima. En fi.
No van ser aquestes les úniques mentides que Göring va provar de colar-li a Goldensohn. Una altra de ben grossa, i fins a cert punt entendridora, és que el Reich només havia reclamat uns quants territoris que històricament i culturalment li pertanyien (la Lorena, certes províncies poloneses i bàltiques, no gaire més) i que Hitler no s’hauria llançat a ocupar altres països si els aliats, seguint instruccions dels Estats Units, no haguessin iniciat la Segona Guerra Mundial. En fi, en fi.
Lee tambiénShakespeare amb guaiabera
Tot i això, una mica de raó sí que podia tenir Göring quan va posar en dubte la legitimitat del tribunal que ell jutjaria. “Crec que un país estranger no té cap dret a jutjar el govern d’un Estat sobirà”, va declarar, i aquest és precisament un dels assumptes sobre els quals bascula la pel·lícula Núremberg. Com uns jutges nord-americans, russos, britànics i francesos podien condemnar uns ciutadans alemanys per crims comesos fora de les seves jurisdiccions, una cosa que aleshores no estava prevista en la legislació internacional? Els judicis de Nuremberg van ser el primer gran pas per poser fi a la idea de la immunitat absoluta i establir responsabilitats penals per crims de guerra i delictes contra la humanitat. Sense aquest antecedent no existiria el Tribunal Penal Internacional, al qual, per desgràcia, no li faltarà feina els anys venidors.