“Si tu no hi vas, ells tornen”
Sovint la reputació d’intel·ligència política s’obté gràcies a no fer res. Els requisits que calen per fer política professional són ben senzills, molt fàcils de practicar: el bon militant cal que sigui immaculat sexualment i professionalment, però pot ser gandul o incompetent: si repeteix com un lloro el que exigeix l’argumentari del partit i es comporta com reclamen els usos públics actuals, pot estar tranquil: mai ningú no li exigirà un bon rendiment, només un bon comportament. Com passa amb el famós dinosaure del conte de Monterroso, sempre que ens despertem, la hipocresia continua aquí. Canvien els principis ètics, però el monstre de la hipocresia continua regnant.
Un altre vell monstre es manté fresc com una rosa: el feudalisme democràtic. Els partits són, en teoria, l’instrument principal de la participació política, però tots funcionen de la mateixa manera: en règim feudal. Mana el líder sacrosant, amb una guàrdia de corps omnipotent (com més dura, millor). Els altres militants s’hi han d’inclinar. En aquestes condicions, les persones de currículum valuós s’allunyen de la política, cosa que aplana el camí d’aquests dirigents mediocres, sense altre mèrit que la fidelitat absoluta als argumentaris del partit. D’aquestes militàncies de baix nivell, en surten a tots els partits uns personatges picarescos, tipus potser menors, però entrenats en el servilisme intern i en la creació de xarxes d’interès. Aquests grups d’interès colonitzen les estructures del partit i, quan assoleixen posicions de poder, transformen la xarxa en un clan predatori, en una organització corrupta. El PSOE no és més culpable de masclisme o de corrupció que els altres partits, però, com que ha fet bandera d’aquestes dues causes, ara en paga un preu més alt.
Canvien els principis ètics, però el monstre de la hipocresia continua regnant
Només quan el líder entra en decadència, comencen les crítiques. De cop, aquells indiscutits personatges del nucli dur del PSOE han estat denunciats per comportaments repulsius (pujar-se la bragueta davant les becàries, com sembla que feia Paco Salazar, fins fa pocs dies home de confiança a la Moncloa). De cop, aquells fastigosos defectes que ningú no veia surten a la llum i tothom se n’esquinça les vestidures. Escàndols a dojo. Els clans de poder intern del PSOE estan regalant casos molt llaminers als jutges i als adversaris. Ells potser acabaran a la presó o se’n sortiran per falta de proves, però hauran enfonsat el seu partit.
El PSOE és pragmàtic i flexible. Però no té destí, no se sap on vol anar (ho sap potser només el PSC, que té un projecte territorial clar i un líder, Salvador Illa, amb valors socialcristians que contrasten amb l’absència de brúixola ideològica de Pedro Sánchez, que ha canviat de punt cardinal sempre que li ha convingut).
El PSOE s’ha servit durant dècades d’una fórmula tàctica tan elemental com infal·lible: “Si tu no hi vas, ells tornen”: voteu-nos o la dreta carpetovetònica s’imposarà. És un eslògan tan útil electoralment com estratègicament perillós. Amb un plantejament tan elemental es poden guanyar les eleccions o perdre-les dolçament; i cal tenir ben present que, en ambdues circumstàncies, els militants professionalitzats no perillen.
Ara bé, amb aquest xantatge a la ciutadania se segresta una i altra vegada la voluntat del votant d’esquerres (i d’un gruix enorme de votants catalans, espantats per la dèria recentralitzadora del duet PP-Vox). Aquesta falta de tensió ideològica i cultural del PSOE afavoreix la presència de militants murris, superficials, hipòcrites (o fins i tot cínics, és a dir: descreguts) que s’acosten al partit només per les oportunitats que ofereix de grimpar.
Sembla impossible que aquestes xarxes predatòries del PSOE hagin estat treballant de manera tan obscena: tota la premsa de dreta, l’alta judicatura i el nucli dur policial no pensaven en altra cosa que a enxampar el Govern de Sánchez amb les mans brutes. Sembla impossible, sí, però, com sosté una de les lleis Murphy de la política, un idiota en un lloc important és com un home dalt del cim: tot el que veu li sembla petit; i ell sembla petit a tothom. Costa de creure que Sánchez no veiés que tenia al seu voltant gent tan petita. Costa de creure. Cegat per la seva famosa resistència, potser només ha tingut ulls per veure’s a ell mateix.