El bon cardiòleg
El cardiòleg tímid entra a la sala d’espera i comunica a la família, en murmuris, que tot ha anat bé. Ens agafen ganes d’abraçar-lo, els nostres cors salten. És un home amable encara que poc expressiu que de vegades parla tan fluixet que gairebé no se’l sent. Però ara té una brillantor als ulls que recordarem en les estones difícils de la recuperació, per tranquil·litzar-nos
–tot ha anat bé–. Se li nota a les pupil·les que està satisfet i fins i tot content amb la filigrana que acaba de fer al cor vermell d’un octogenari. Una intervenció que a ell li sembla gairebé senzilla, freqüent, segons va dir quan ens va explicar la urgència del cas, però que, si t’hi fixes, és una proesa al·lucinant. La vuitena meravella. Seguida d’aquest altre invent genial dels grans simis: la Seguretat Social –que seria la novena–.
Aquest home silenciós ha reparat una petita vàlvula d’un cor humà, bategant, de més de vuitanta anys, de la mida d’un puny i uns tres-cents grams de pes, pel que sembla, col·locant una petita pinça d’uns sis mil·límetres que ha introduït amb un catèter a través d’una mínima incisió a l’engonal, navegant per una artèria amb ajuda de la circulació sanguínia, d’alguna manera que no som capaços d’imaginar.
El cos sanitari lluita per millorar les seves condicions sense desatendre altres vides
En un món amb una mica de sentit, en aquesta sala d’espera de l’hospital Gregorio Marañón de Madrid, ara esclafiríem a aplaudir fins a desfer-nos les mans, entre l’agraïment i la fascinació. Aixecaríem enlaire aquest doctor tímid, li cantaríem cançons, cridaríem el seu nom com a candidat a la presidència, escriuríem poemes en honor seu i el de tot l’equip. Però sobretot li apujaríem el sou i cuidaríem el seu descans. No sembla que hi hagi res més important que salvar cors, ben mirat. Si ens atenim als fets, diu un familiar exaltat, un bon cardiòleg és Déu.
I tot i això, absurdament, a l’entrada de l’hospital hi ha un grup de doctores i doctors que fan torns per sostenir les pancartes, i la vaga, sense desatendre els pacients ni endarrerir l’activitat dels quiròfans. El cos sanitari sempre fent malabars per lluitar per millorar les seves condicions laborals sense desatendre altres vides. Amb una responsabilitat sobre les espatlles, dia i nit, que no està reconeguda ni en somnis.