Gógol i els fantasmes
Un company explicava, en aquestes pàgines, que la il·luminació nadalenca produeix alegria; i que aquesta alegria és necessària en una època pessimista com la present. Ara bé, a més d’altres derivacions (per exemple: la contradicció entre l’alarmada retòrica ecologista i la fúlgida diarrea consumista), el problema principal d’aquests llums festius és la foscor que vindrà després. En començar la duríssima pujada de l’any, els llums s’apaguen i la fosca es torna més sinistra.
He pensat en aquesta foscor rellegint “L’abric”, un conte no pròpiament nadalenc, però sí hivernal, de Nikolai Gógol. Va d’un funcionari infeliç i complidor. Els seus companys es burlen del seu capteniment tímid i submís, però també del seu vell abric que, de tan gastat, s’ha convertit en “una bata”. Encarrega un abric nou, per al qual no té diners. Hi esmerça els estalvis de tota la vida, i encara n’hi falta la meitat, que aconseguirà privant-se fins de menjar. Finalment, pot estrenar l’abric, que els companys aplaudeixen. Aquell dia, passant pels foscos i gèlids carrers nocturns, uns lladres l’assalten i li roben l’abric. Cap autoritat l’ajuda a recuperar-lo i, com que fa tant de fred, agafa una pulmonia i es mor. No revelaré el final de la història de Gógol, només diré que el desig llargament combatut i sobtadament arrabassat, converteix aquell desvalgut i pacient funcionari en un fantasma perillós.
Deien Marx i Engels, l’any 1847: “Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme” i explicaven que tots els països i els règims s’havien unit per combatre’l. La batalla entre revolucionaris i conservadors va acabar suscitant, juntament amb altres factors, dues guerres mundials. Va anar d’un pèl que no acabés triomfant la pitjor recepta política que ha ideat la ment humana: el mal absolut del nazisme (tot i que el comunisme, no s’hi va posar per poc: 20 milions de morts al Gulag).
178 anys després del manifest de Marx i Engels, altres fantasmes ronden per Europa
Després de dècades de pau confortable i democràcia equilibradora, Occident ha entrat en una fase frenètica, depressiva i polaritzada (només nosaltres ho vivim així: els ciutadans d’Àsia, i molts d’Àfrica i Llatinoamèrica, estan eufòrics: mengen tres vegades al dia, alcen ciutats modernes i fabriquen gairebé tot el que es compra). 178 anys després del manifest de Marx i Engels, d’altres fantasmes ronden per Europa. Fins fa dos dies, el més aplaudit era el fantasma de la desconstrucció postmoderna: desmuntar-ho tot és el seu objectiu i se serveix dels instruments més glamurosos i influents: museus, universitats, moda, periodisme. Desmuntar el gènere, la història, els mites, la família, la tradició, etcètera. Desmuntar-ho tot, apel·lant a les emocions i a una gamma infinita d’identitats, fins a deixar les societats europees com un desert de creences compartides, com un univers de planetes/persona totalment desvinculats.
De cop, amb una força tan sorprenent com explicable (el buit no solament no existeix, sinó que és socialment insuportable), ha sorgit el fantasma contrari: el fantasma de la nostàlgia d’un suposat ordre perdut. Ha emergit amb tanta força, que es creu capaç, no ja de tòrcer el braç del seu rival postmodern, sinó d’imposar-se amb puny de ferro: aspira a ser un fantasma autoritari. Per triomfar, aquest fantasma assenyala els més febles: els nouvinguts; i els converteix en responsables dels mals col·lectius. Però la humanitat és prou vella per saber com continuen les històries que comencen amb la demonització d’una part de la societat.
El ressentiment nostàlgic pot, certament, generar un corrent polític fort: ho estem tornant a veure. Ara bé, el menyspreu dels febles i la falta de compassió que fermenta al voltant d’aquest fantasma autoritari, troba en el simbolisme de Nadal una contradicció flagrant. Els que lamentaven que el fantasma de la desconstrucció escombrés el sentit del Nadal tradicional, ara resulta que consideren una gran victòria que els pobres infeliços sense sostre siguin expulsats més enllà de fred. La tradició cristiana, si algú vol reivindicar-la, és inequívoca: és opinable com cal ordenar els països (d’això, en té cura el Cèsar de torn), sí. Però cada rostre desvalgut que veiem expulsat al carrer, és el rostre d’aquest Déu fet home, que naixia en un descampat perquè ningú no va acollir la seva família.