S’acostuma a associar la figura de Robert Crumb (Filadèlfia, 1943) amb els còmics del moviment underground, als anys seixanta, i igual que aquell moviment cultural ho va canviar tot, els seus dibuixos hi van posar les imatges i van contribuir a enfortir la cultura actual del còmic. Dan Nadel (Washington DC, 1976) acaba de publicar-ne la primera biografia, Crumb (Es Pop), un volum que també és una història del mitjà durant els últims cent anys i que ens ajuda a entendre com Crumb no només va reinventar el còmic per a adults, sinó que el va capgirar del tot. Gràcies al seu impuls arribaria la redefinició del gènere com una part imprescindible de la cultura entre la literatura escrita i les arts plàstiques.
Anem a pams. Als Estats Units, després de la Segona Guerra Mundial, els còmics de superherois perden audiència a favor del terror, els crims i la ciència-ficció, però arriba una onada de censura i de por perquè l’exposició a la violència podria afectar negativament els adolescents. En plena era maccarthista, el 1954, sorgeix el Codi dels Còmics, que trastocarà el panorama, i moltes d’aquelles editorials acabaran tancant. Però els seus productes alimentaran la generació posterior, sí, la de Crumb, que a aquesta inspiració hi afegirà la llibertat que aporta la contracultura emergent.
Lee también
Crumb, que va créixer com l’aneguet lleig, va viure l’amor lliure, va passar per l’LSD i es va apropar a la meditació
Crumb, però, no hi arriba de qualsevol manera, sinó que ja de petit havia dibuixat molt i domina perfectament la tècnica. Un dels malentesos que desfà Nadel és justament que Crumb vingués del no-res: “Amb 19 anys ja havia dibuixat centenars de pàgines de còmics, era llegendari entre la comunitat de fans, i es va mudar a Cleveland, on va treballar durant anys per a una empresa de targetes de felicitació molt popular, i la gent d’allà sabia que era el millor. Tenia un sistema de suport real des del principi, no estava sol, i aquesta és una de les coses que em van fascinar de la investigació –explica Nadel per videoconferència des de Nova York–. Tan bon punt va començar a fer còmics per als diaris alternatius, Viking, una important editorial literària, ja li va encarregar un llibre, el desembre del 1967, abans i tot de ZAP”.
Ja a San Francisco, on es coïa l’underground, va dibuixar tot sol la revista ZAP, però es van trobar un problema: no hi havia distribució possible per als còmics adults ni botigues dedicades, de manera que van aconseguir tirar endavant gràcies a una xarxa de venda de pòsters que s’estava expandint pel país. I a partir d’aquí, l’explosió: per primer cop els historietistes eren reconeguts com a autors, cobraven els drets pertinents i controlaven les edicions, i van començar a florir petites revistes, en moltes de les quals Crumb col·laborava per ajudar-los.
Dan Nadel, biògraf de Robert Crumb
Pel que fa a la mítica ZAP, es va ampliar a un grup tancat: Spain Rodríguez –el nucli dur de la revista a més de Crumb–, Rick Griffin, Robert Williams, Gilbert Shelton, S. Clay Wilson i Víctor Moscoso, amb poques variacions fins que va tancar, el 2014. Al principi, bona part del que publicaven tenia la llibertat com a premissa, amb dos temes principals: el sexe –moltes historietes es poden catalogar avui de pornogràfiques– i les drogues, a més d’una violència que campava sense cap mena d’autocensura. Era la contracultura.
Crumb, que d’adolescent va créixer com l’aneguet lleig, va viure l’amor lliure: les relacions de parella que va tenir tota la vida van ser obertes, també els seus dos matrimonis. El seu biògraf ho posa en context i recorda també els atacs que l’autor va rebre del feminisme, i que sovint ell mateix analitzava a les historietes. Nadel tampoc no obvia la importància que les drogues, i en especial l’LSD, van tenir en aquell moment d’obertura mental, però també recorda que als anys setanta Crumb les va deixar, i fins i tot més tard es va apropar a la meditació: “Estava preparat perquè l’underground s’acabés, no es va aferrar mai a cap escena. Va fer evolucionar el mitjà, va guanyar més ambició i més personalitat”. Sempre va anar per lliure, i si un dels seus treballs més coneguts va ser la portada del disc Cheap Thrills de la banda de Janis Joplin, ell explica que ni tan sols li agradava la música del moment. La seva passió musical és el folklore –té una impressionant col·lecció de discos antics de 78 rpm–, i va formar una banda que va estar a punt de professionalitzar-se.
Icònica portada de 'Cheap Thrills' segon àlbum de Big Brother and the Holding Company, la banda de Janis Joplin
Entre les seves publicacions, n’hi ha moltes en què anys abans de l’auge de l’autoficció literària hi surt ell com a personatge caricaturitzat: “Treballa la confusió entre personatge i autor des de molt aviat, però a través d’una lent particular, perquè no és cap autobiografia directa”, explica Nadel. Si més tard va entrar en la no-ficció directa, com el llibre Kafka amb David Zane Mairowitz, la seva obra més venuda és ni més ni menys que una lectura personal però textual del Gènesi, del 2009. En castellà, La Cúpula ha publicat totes les seves obres, mentre que aquesta darrera acaba de sortir en català a Finestres. I encara, als 82 anys, fa un parell de mesos va publicar un nou comic book, Tales of paranoia (Fantagraphics), 36 pàgines amb 12 històries que inclouen la darrera que va guionitzar amb la seva difunta esposa, Aline Kominsky-Crumb.
