Una defensa de la política
LA PELL DE BRAU
On es comprova més bé que desorientats que estem en relació amb la naturalesa de la política és en les connotacions negatives que té aquesta paraula. La història de la democràcia és la història d’una progressiva politització, de l’augment de les coses que, prèviament decidides per la tradició, per un o uns quants, es polititzen, és a dir, es converteixen en objecte de pública discussió, decisió col·lectiva i lliure configuració. Els pares fundadors de la democràcia van haver de lluitar perquè moltes coses que venien donades fossin decidides. Malgrat tot, polititzar-se és per molts dels nostres contemporanis introduir la discòrdia on abans regnava una plàcida harmonia.
Em temo que bona part de l’èxit del terme polarització es deu al fet que contrasta sobre un rerefons imaginat d’acord i sentit comú que no existeix o no en la mesura desitjada pels que temen la dissensió més que qualsevol altra cosa. Un altre exemple de banalització habitual de la política és l’intent de desacreditar una acció al·ludint a “motius polítics”, és a dir, que atendre criteris polítics no seria una raó justificadora sinó la tapadora d’objectius espuris, com si un agent econòmic volgués guanyar diners o un escriptor que els seus llibres fossin llegits.
De vegades els amics de la democràcia la defensen amb algunes propostes que revelen no haver entès la naturalesa de la política. La democràcia és un adjectiu de la política, que ha de ser ben pensada. Provar de fer que la política sigui més democràtica sense haver entès en què consisteix és com intentar millorar un artefacte que no se sap per a què serveix. Procediments perquè els avions pesin menys, els jutges decideixin amb més rapidesa o a les xarxes socials hi hagi menys traves a la llibertat d’expressió poden ser idees benintencionades amb les quals de vegades s’aconsegueix que els avions volin pitjor, els jutges siguin més arbitraris i les xarxes es converteixin en un espai inhabitable.
Hi ha qui vol fer que la política sigui més eficaç i el que realment li interessa és que sigui menys democràtica; alguns propugnen que sigui més participativa i el que aconsegueixen és fer-la ineficaç; d’altres desitgen que sigui menys conflictiva i redueixen així el pluralisme polític. Concebre la democràcia com una realitat complexa –com és el meu propòsit des de fa anys– equival a intentar que totes aquelles dimensions s’articulin i orquestrin equilibradament segons el temps i els temes que es tracti. No és el mateix decidir en societats avançades que enmig d’una pandèmia, ni fer-ho sobre el preu del diner o sobre qui ens ha de governar. Abans de qualificar aquestes decisions com a democràtiques o no, s’ha d’entendre quina és la lògica política d’aquestes situacions diverses.
La democràcia és impossible quan els actors polítics no tenen principis
Molts dels desitjos o les propostes desafortunades tenen un aspecte no només innocent sinó indiscutible (que els polítics siguin els millors i els més experts, que la política sigui més moral, que es digui sempre la veritat i regni la coherència) i, tanmateix, posen de manifest que no s’ha entès res, que no hem après les lliçons a partir de les quals es va construir la democràcia moderna: que la pitjor moralitat és tenir el seu monopoli, que certes maneres d’administrar l’evidència són incompatibles amb el pluralisme, que la democràcia és impossible quan els actors polítics, en nom dels seus principis, no tenen flexibilitat o sentit de l’oportunitat, la qual cosa és una manera més d’estar mancats de principis.
Si un recorre la línia de pensament que va de Maquiavel a Weber, observarà com es referma una manera d’entendre la política amb una lògica pròpia que la distingeix d’altres activitats humanes amb què abans estava massa vinculada i fins i tot confosa. Recordar aquesta naturalesa de la política té tot el sentit en un moment en què es troba assetjada per diverses lògiques que pretenen ocupar el seu espai: una activitat que s’hauria de confiar a experts d’altres àmbits (de l’economia o de la ciència), conforme a procediments de la gestió empresarial (les receptes del New Public Management) o als que estiguin en condicions de garantir la seguretat (militars, policies o polítics que converteixen assumptes complexos en problemes d’ordre públic) i que es desenvolupa en un espai comunicatiu privat i poc deliberatiu (les plataformes digitals).
Les actuals crítiques cap a la manera com es fa la política reflecteixen en general el malestar per la seva incapacitat de comprendre les noves realitats que ha de governar, però en ocasions posen de manifest un desconeixement sobre la lògica, les condicions i els límits del que estem criticant, són crítiques apolítiques cap a la política que generen noves frustracions i amb prou feines serveixen per millorar-la. Defensar aquest espai i aquesta lògica és l’arma més poderosa contra el populisme, l’antipolítica i els extremismes, a qui uneix, més enllà de les seves diferències i peculiaritats, un profund desconeixement o menyspreu envers aquella conquesta de la modernitat que va suposar la configuració d’un espai polític alliberat de totes les subjeccions de l’antic règim que implicaven, en el fons, submissió de les persones a una lògica que no permetia que organitzessin lliurement la societat.