Té la mirada dura de qui ha vist massa, però el cor encara obert i el discurs igual de combatiu. En el moment de l'entrevista, el vaixell Astral es troba al port de Tarragona, preparant-se per a la campanya d'hivern. L'Open Arms, en canvi, no pot intervenir en operacions de salvament a la Mediterrània perquè està afectat pel decret Piantedosi.
En què consisteix aquella disposició?
Matteo Piantedosi és el nom del ministre de l'Interior italià, del Govern de la ultradretana Georgia Meloni. Aquell decret estableix mesures per impedir la feina de les oenagés que inclouen el bloqueig dels vaixells. Una quarta detenció de l'Open Arms seria definitiva; no podem arriscar-nos. Per això el vaixell està fent tasques de sensibilització i l'Astral, missions de rescat.
Sobre aquells mateixos taulons de la coberta, s'han amuntegat els migrants rescatats a 123 missions
Com se sent deu anys després.
Tenia moltes expectatives dipositades a la Unió Europea, i m'he adonat que continua sent el Mercat Comú.
Comprenc.
No tenim una cooperació internacional seriosa que treballi als països d'origen per generar allà seguretat. Europa paga per militaritzar fronteres, amb centres de detenció completament il·legals.
Sobretot a Líbia.
Itàlia finança les milícies líbies perquè retinguin les persones. Quan parlen de traficants, també haurien de parlar de governs. Perquè, clar, quan volen renegociar condicions, què passa? Doncs que obren portes i permeten la seva sortida. Qui negocia aquestes condicions? A Líbia, que és un Estat fallit, les milícies; a Turquia, Recep Tayyip Erdogan; i a Tunísia, un president [Kais Said] que va arribar al govern mitjançant unes eleccions fraudulentes. Tota l'oposició va haver de fugir.
Fa dos anys i mig Tunísia es va convertir en la costa de la mort.
En tot just 15 dies, unes 14.000 persones van sortir del port de Sfax en direcció a Lampedusa, tant tunisians com subsaharians, perseguits per l'odi racista.
En els rescats, es disparen l'adrenalina i l'estrès per l'estat d'alerta
A Europa se li van disparar les alarmes.
Meloni i Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, van viatjar a Tunísia, es van entrevistar amb aquell president i van acordar que Europa pagaria mil milions d'euros per al control migratori, més la instal·lació de fibra òptica, cooperació energètica i no sé què més. El març del 2016, també la Turquia d'Erdogan va rebre milers de milions d'euros de la UE per frenar dos milions de refugiats sirians.
Quan s'embarquen, cap a on solen dirigir-se?
Cobrim una zona immensa, de 300.000 metres quadrats. Si vostè mira el mapa, entendrà de seguida que el nord de l'Àfrica, la zona que comprèn Algèria, Tunísia i Líbia fins a Egipte, dibuixa una mitjalluna. Just a sobre, en el centre de l'arc, hi ha l'illa de Lampedusa, a molta distància. Els migrants poden sortir d'on sigui, però el punt d'arribada és el mateix: d'Algèria, van a les Balears; de Tunísia, a Lampedusa; i de Líbia, a Lampedusa o Sicília.
Estic decebut amb aquesta Europa que paga per militaritzar fronteres”
Molts no arriben.
Van amb tanta precarietat que el motor els falla o es queden sense gasolina o la mala mar els omple d'aigua. Si es queden aturades s'enfonsen, perquè són embarcacions molt baixetes, de poc calat, fetes per navegar en un llac o un pantà.
Europa prefereix mirar cap a un altre costat.
Ningú no anirà a buscar-los, ningú no denunciarà el seu naufragi, encara que el conveni internacional sobre salvament marítim obliga els països a intervenir. Les oenagés no estem fent gens il·legal, però ens pressionen amb inspeccions i la maquinària administrativa.
Camps vol seguir batallando mientras cuente amb suport de la societat civil
Perquè desapareguin, perquè desisteixin.
El port que solen adjudicar-nos no és el més proper, sinó el més llunyà, gràcies al decret Piantedosi. Un port a quatre o cinc dies de navegació. Només en combustible, una jornada ens costa 4.000 euros.
L'Open Arms té la mateixa edat que vostè, veritat?
No. Jo soc gran; el vaixell té 50 anys. Ens el va donar una naviliera del nord, Ibaizabal. L'Astral ens el va cedir Livio Lo Monaco, l'amo de la firma de matalassos.
Lee también‘2001’, ‘Sunday Bloody Sunday’ o ‘¡Viven!’, lecciones de vida que marcaron a Óscar Camps
S'ha plantejat una treva?
Entreno cada dia. O nedo o bé faig el·líptica. La qüestió no és el tema físic… Mentre em sostingui la societat civil, continuaré en la mesura de les meves possibilitats. Igual que quan vaig començar. Sol amb els meus recursos.
A l'illa grega de Lesbos, amb 15.000 euros.
Sí, anava a comprar-me un veler vell, que ja estava emparaulat, però em vaig gastar tots els diners a Lesbos. Passat el temps, em va telefonar el senyor de veler i em va dir: «Em fa vergonya vendre el vaixell. Saps què? Dona'm el que vulguis i com vulguis». L'hi vaig comprar en petits pagaments.
La dècada també li haurà passat factura.
Home, hi ha molta renúncia. La família pot entendre-ho al principi. Però si no sortim contra ells, moren! D'aquests 10 anys, he estat vuit a peu de canó, tots els Nadals embarcat. Ara he baixat una miqueta el ritme. Als 60 em vaig fer una revisió general. El cos pot dir-te prou en qualsevol moment.
Hi ha imatges que no se m'esborren del cap”
I la part psicològica?
És la que més pateix. Quan reps l'avís que hi ha una embarcació sobrecarregada i a la deriva, sense motor, i amb la predicció meteorològica constates que disposes d'unes quantes hores de marge, el vius amb tensió, adrenalina, estrès. Esclar que tot això passa factura. Són 123 missions en 10 anys: hem rescatat 73.000 persones, i més de 30.000 morts.
Ha tingut malsons?
Sí, sí. Hi ha imatges que no se m'esborren del cap, com el nadó que se m'enfonsava. Ja li sortien bombolles del nas i em mirava. Jo intentava arribar nedant i no podia, no podia, no podia. Em vaig treure el neoprè perquè amb ell flotava, i no vaig arribar. N'hi ha moltes, moltes històries.
Vostè té quatre fills, veritat?
Sí. Ester (34 anys), Mireia (33), Ona (21) i Max (13). Fills de tres dones diferents. Ja no estic amb cap d'elles, però ens portem tots molt bé.
Què li diuen els nois?
Són tots molt diferents. Ester i Max són els que es mostren més empàtics. Esther és com jo però en dona, igual d'insuportable.
Camps va començar treballant com a socorrista a les platges del litoral català
Quan li va comunicar que volia seguir els seus passos?
No m'ho va dir a mi, sinó a Gerard [Canals, cap d'operacions de Proactiva Open Arms]. Som els dos que ens vam ser a Lesbos el 2015.
Vagi.
És una llarga història. Des dels 14 anys, Esther tenia un nòvio molt tòxic a qui jo no suportava; veia en ell coses que no m'agradaven en absolut. El cas és que, per una moguda molt forta, distanciem la nostra relació. Quan estava a Lesbos, em va trucar. Havien trencat. Al cap de pocs dies, Gerard m'ho va explicar: «La teva filla diu que vol quedar-se; li he dit que arregli el magatzem, la logística.» Jo no vaig voler ficar-me: «Si el gestiones tu amb ella, avanti.» Així ha estat des d'aleshores, i ara és capitana de vaixell. Ha fet tota la formació marítima a l'Ametlla de Mar per poder portar l'Open Arms.
Ens hem gastat 70.000 milions d'euros en rescatar la banca, i ara la culpa és de la immigració?”
Es financen sobretot de les donacions.
Sí, al voltant del 90% del finançament ve de donacions. També algun ajuntament ens dona alguna cosa, però molt poca cosa. El màxim 30.000 euros. Bo, en una ocasió, gràcies a un conveni, l'Ajuntament de Barcelona ens va donar 500.000 euros.
Li van donar molta canya per això.
Inspeccions, revisions…
I que era amic de l'exalcaldessa Ada Colau.
Amants, fins i tot. M'ho va dir el meu fill ensenyant-me una tablet. Això deien a les xarxes socials.
Els ataquen també pel suposat efecte crida.
Miri, jo he vist molt de prop i he patit la immigració a nivell local, a Badalona. Als anys 70, jo veia des del balcó de casa, a Llefià, entre Badalona i Santa Coloma de Gramenet, com arribaven els autocars del sud d'Espanya, fins i tot amb els matalassos a sobre.
Camps, de nen, va conèixer a fons la immigració que va arribar a Badalona des del sud d'Espanya
Els qui tenim certa edat ho recordem.
A mesura que anaven arribant, els nens de la meva edat, entre els 5 i els 10 anys, s'escolaritzaven; els altres, no. Amb 12 o 13 es quedaven al carrer, en els recreatius, als futbolins, als autos de xoc… Eren els menes de llavors. Doncs, bé, això va ser la conseqüència d'una emigració abandonada per l'Estat a la seva sort.
Hi haurà qui digui que no és el mateix.
No hi ha més delinqüència de la que hi havia llavors. La meva veïna la van violar dues vegades, dues. Ara, amb el món digital i les manipulacions fan caure governs i guanyar eleccions. Instrumentalitzen la immigració amb un interès polític.
Diuen també que aquí no cabem tots. Les classes mitjanes estan patint un deteriorament del que va ser l'Estat del benestar.
Sí, clar, però la culpa no és dels immigrants. Que aquí no cabem tots, qui ho diu? Si aquí ens falten quatre milions de persones. Jo soc un boomer, com vostè, com uns altres sis milions de persones que ens jubilarem d'aquí quatre dies. On són els sis milions que han de substituir-nos? Porto 42 anys cotitzats a la Seguretat Social, com a empresari. M'agradaria saber quants en porta Santiago Abascal. Ens gastem 70.000 milions rescatant bancs, i ara la culpa és dels migrants. Si quatre friquis van poder parar la volta ciclista a Girona i van encomanar tot un país a favor de Gaza, imagini's, si la nostra generació s'aixequés del sofà, el que podríem aconseguir. Ens falten líders!