Les lleis urgents
Austràlia ha legislat per evitar que els més joves accedeixin sense restricció a les xarxes socials, on sovint es malgasten hores i es fan malbé cervells. Mitjançant una llei pionera, ha vetat l’entrada en una dotzena de xarxes com ara X, Facebook, Instagram o TikTok als menors de 16 anys. El primer ministre Anthony Albanese va presentar la decisió com “un dels canvis socials i culturals més grans”. I potser no va exagerar.
Fa molt pocs anys una llei com aquesta ni els hauria passat pel cap, als legisladors. Però, vista l’absorbent dependència que produeixen les xarxes, ara sembla peremptòria en la majoria dels països. Incloent-hi Espanya, on actualment es tramita al Parlament una llei de protecció de menors en entorns digitals, perquè aquí els nens accedeixen al mòbil als onze anys, el 99% són a les xarxes socials i la majoria hi dediquen quatre hores diàries o més.
Seria oportú, doncs, que el Congrés aprovés aquesta llei sense demora. Perquè algunes lleis semblen més urgents que d’altres. Per exemple, les relacionades amb la lluita contra la crisi climàtica. A Espanya, on la Constitució estableix el dret a gaudir d’un medi ambient adequat i el deure de conservar-lo, ja disposem de diverses regulacions. Però en aquesta lluita les lleis de cada país serveixen de poc si falta el consens global. La COP30 celebrada al Brasil al novembre va ser decebedora: en la declaració final ni tan sols s’esmentaven els combustibles fòssils, i no diguem un calendari per abandonar-los. Malgrat que en l’últim decenni han pujat gairebé un 10% les emissions de gasos causants de l’escalfament que ens acosta a un món inhabitable; i malgrat que el 2023, el 2024 i el 2025 han estat els tres anys més calorosos que es recorden. Ni els Estats Units ni la Xina ni Rússia ni els emirats no estan per la feina. La qual cosa ens perjudica tots.
Ciceró va dir, fa més de dos mil·lennis, que “el benestar de la gent és la llei suprema”. Però són molts i molt poderosos els agents que en aquesta frase substitueixen “el benestar de la gent” per “el meu interès particular”. Mentrestant, el planeta es continua escalfant. Estudis recents adverteixen que l’increment de la temperatura a fi de segle no serà d’1,5 graus centígrads sinó de 3 o 4, amb els previsibles desglaços, pujades del nivell del mar, migracions climàtiques i efectes fatals per a fauna i flora.
Segrestar o postergar normes necessàries per simple estratègia és un error nociu per a la ciutadania
Si aquest error legislatiu per omissió es deu a raons econòmiques, d’altres obeeixen a raons polítiques, fins a cert punt més comprensibles en el joc parlamentari. El cas espanyol ho testifica. El 2024 es van aprovar lleis plausibles per a tothom, com ara la d’eficiència en la justícia, la de mobilitat sostenible o la d’atenció a la clientela, que respon a una demanda, tan estesa com parar-li els peus a l’spam telefònic. I es van aprovar decrets llei que no podia rebutjar ni l’oposició més ferotge, com els dels ajuts a damnificats de la dana o del genocidi a Gaza.
Però el 2024 es van rebutjar altres normes que haurien complagut a moltes persones –encara que no a tothom–, com ara la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores setmanals; o la que proposava, amb lògica inatacable, de reforçar el sistema elèctric després de l’apagada de l’abril. I es va tancar el camí a l’aprovació dels pressupostos, anteposant l’erosió constant o ocasional del Govern central a uns comptes ajustats al present.
Els desafiaments que exigeixen resposta legal urgent són nombrosos. Fan falta lleis més contundents, o una aplicació més vigorosa de les existents, per avançar contra la corrupció, el frau fiscal, els abusos de les tecnològiques o els maltractaments, així com per millorar l’accés a l’habitatge o el blindatge dels drets socials.
Hi ha lleis més necessàries i urgents que d’altres, perquè afecten més gent de manera més peremptòria. Segrestar-les i postergar-les per estratègia curtterminista constitueix un error perniciós per a la ciutadania i, per tant, mereixedor de sanció. La qual cosa portaria algú més ordenancista que jo a afegir una altra norma a la llista de lleis urgents: una que persegueixi i penalitzi aquests errors.