Un relat boig per a un món boig
El pati digital
Es podrà investigar la història a través de les xarxes? Es podrà escriure el relat del nostre temps a partir del que una infinitat d’individus bramen al pati digital? Quedarà constància de tot el que es diu a internet en cada minut, cada segon, perquè en un futur —si n’hi ha— es pugui reconstruir allò que vam ser? Ho podrà fer, potser, la intel·ligència artificial?
No són preguntes absurdes: els historiadors i documentalistes fa temps que se les fan, sabedors que el món digital ja és la primera font d'informació d'avui dia, i ho serà potser del tot per als especialistes del món que ve. I també els compadeixen: si moure's entre arxius —encara que estiguin digitalitzats— ja és una tasca àrdua i ingent, navegar entre l'oceà caòtic de les xarxes socials —que explica molt d'allò que som i tampoc no es podrà ignorar—, sembla impossible.
Seguir l'atac per xarxes et sumeix al caos, però és la narrativa emocional que millor reflecteix la bogeria en què ens hem instal·lat
Tot això ve a tomb, clar, de la bogeria d'aquest cap de setmana. Per començar, la bogeria real. La bogeria d'un bombardeig que, una altra vegada, no és un videojoc, però ens ho sembla. Acostrumats com estem a contemplar sense gaire problemes de consciència la destrucció de la franja de Gaza; el que va passar dissabte a la matinada a Caracas, ens sembla poc, encara que tothom sigui conscient de la gravetat dels fets. Les imatges semblen ja no sorprendre'ns. Fan falta brain rots perquè els nostres cervells reaccionin.
I al costat dels esdeveniments reals, la bogeria digital. No podia ser de cap altra manera. La marabunta. La voràgine. L'allau. La marea. Les mil i una metàfores. El caos de mil veus cridant davant el desconcert d'un món que va cap a un desastre. El crit de Munch expressat en milions de missatges curts. Davant uns fets que, òbviament, són un senyal més d'una incertesa creixent al nostre planeta, les xarxes van reflectir —i continuen fent-ho aquest dilluns— aquella histèria. Als que lamenten i els que celebren el (des)ordre trumpista els uneix la mateixa agitació. Fons i forma es confonen: un món més embogit s'està explicant amb la mateixa bogeria.
Resumir que està passant a les xarxes en aquests casos resulta, doncs, inviable. Només es poden fer alguns apunts. Algunes paraules clau de per on es va la discussió. Per exemple, Dret Internacional. Prescriptors de tota índole i condició decreten, amb vehemència i solemnitat, el final d'un món amb regles. (Alguns, pocs, afegeixen que no n'hi va haver mai). En aquesta línia, apareixen noms com Grenlàndia o Taiwan. Les dues illes poden ser les següents, adverteixen els analistes. Si la UE es posa de perfil, ho patirà en la seva pròpia pell. I la Xina es veurà legitimada per reclamar el que creu que és seu. Ve un món, subratllen, que només les potències nuclears manaran i se'l repartiran al seu aire. L'ONU, Europa i les democràcies liberals, moribundes. “L'homeopatia, l'oració i l'ONU: igual d'efectives davant qualsevol problema”., ironitza un usuari.
Entre els escandalitzats, dos grups: els que proclamen la lluita dels pobles contra l'imperialisme ianqui —i deixen clar que això no va de Trump, sinó que és la política exterior dels Estats Units de tota la vida— i els que s'esforcen a subratllar que “és compatible” que no t'agradi Nicolás Maduro i que condemnis l'atac dels Estats Units. Un joc d'equilibris, aquest últim, que rep retrets per tot arreu perquè, els matisos, ja se sap, no estan de moda.
Un altre punt clau: petroli. L'atac dels Estats Units no té cap altra explicació. “Ja és casualitat que els països que ataquen els EUA sempre tinguin petroli”, es llegeix. Els pocs trumpistes que s'atreveixen a defensar que l'atac a Veneçuela és una qüestió de democràcia, han de callar: el mateix Trump deixa clar en la històrica roda de premsa del dissabte que controlaran l'or negre, per la qual cosa el discurs justificador aviat passa a cínic. Els EUA manen i això és el que tenim, diuen ara els patrocinadors d'un món amb xèrif.
Lee también
Més idees inconnexes: el desprestigi del Nobel. María Corina Machado és un dels TT del moment. Els noruecs, amb el seu premi a l'opositora, han legitimat el bombardeig. Una pau que no és tal, i ella, una oportunista que ni tan sols rep el favor del seu valedor americà. El rebuig de Trump de l'opositoria (“No té el respecte”) es veu com una nova humiliació fins i tot als favorables al cop. Seguims: altres noms que van apareixent són Chávez, figura homenatjada o vilipendianda, segons els casos; Zapatero, ídem d'ídem, o la vicepresidenta veneçolana Delcy Rodríguez, elogiada per la seva reacció contra Trump, però també sota sospita, segons teories conspiradores que no podien faltar.
Però cal parar aquí per una qüestió de salut mental: s'acumulen idees, consignes i missatges, a dreta i esquerra, de digestió inassumible i scroll compulsiu. Seguir un esdeveniment com aquest per les xarxes podria tornar boig al més centrat. Davant aquest nivell de soroll, millor llegir mitjans convencionals. Però la xarxa almenys té un avantatge: és la narrativa emocional que més bé reflectirà el caos en el qual ens estem instal·lant. Pobres, aquells a qui els toqui explicar-ho.
