Partida d’escacs presidencial
LA MIRADA PORTUGUESA
La presidència de la República és la pedra angular de la democràcia portuguesa. Quan es va inaugurar el règim republicà, el 1910, es va cometre un greu error en el disseny polític del nou sistema: la Constitució del 1911 va crear un president fràgil, elegit pel Parlament i que podia ser destituït per aquesta mateixa assemblea. Era una presidència feble i curta de moviments, com el rei del joc dels escacs. Va ser una de les equivocacions de la Primera República (1910-1926), un període sens dubte democràtic, però marcat per una gran inestabilitat. Un error que la Segona República, la dictadura de l’ Estat Novo (1933-1974), nascuda d’un cop militar (1926), al qual van seguir alguns anys d’incertesa, va corregir: ara, hi havia eleccions presidencials i el guanyador tenia poders importants. La dama del règim, la seva peça més activa, era el cap del govern, el professor Oliveira Salazar, però des de la presidència, en teoria, es podria destituir o decretar la dissolució del Parlament. El president era una peça forta, una torre, des de la qual l’exèrcit vigilava el país: el càrrec sempre va ser ocupat per militars.
No ens ha de sorprendre que, en una dictadura, hi hagués eleccions: l’Estado Novo de Salazar va ser molt ambigu, un llop disfressat de be, cosa que explica que, en el panorama internacional, se’l distingís dels feixismes, nazismes i franquismes: de fet, Portugal va ser, el 1949, un dels països fundadors de l’OTAN.
En les eleccions presidencials del 1958, va sorgir un candidat trencador de l’oposició, el general Humberto Delgado, un aviador intrèpid, que, quan li van preguntar què faria, si fos elegit, amb Salazar, va contestar: “Òbviament el destitueixo”. Les eleccions es van manipular, Delgado va perdre i, més tard, apareixeria assassinat a prop de Villanueva del Fresno, província de Badajoz, com a resultat d’una operació de la policia secreta de l’Estado Novo, la sinistra PIDE (Policia Internacional de Defensa de l’Estat). El règim es va espantar i l’any següent, en la reforma constitucional del 1959, el president es va deixar d’elegir per sufragi directe, resultant d’un col·legi electoral format pel Parlament i representants corporatius i territorials. A la pràctica, es tornava al model del 1911: un president controlat i amb el curt poder de foc del rei dels escacs: era un senyal clar de la debilitat de l’Estado Novo.
Després de la revolució dels clavells (1974), l’esquerra, conscient del seu error el 1911, va aprovar la Constitució del 1976, que dissenya un president amb la mobilitat de la dama: nomena el primer ministre, pot dissoldre el Parlament i és el cap de l’Estat i de les forces armades. Encara que reformes constitucionals posteriors li van minvar els seus poders, la presidència manté a les seves mans l’anomenada “bomba atòmica” (dissolució del Parlament) i és el gran símbol del país. La galeria formada per Ramalho Eanes, Mário Soares (l’elecció del qual va suposar, el 1986, el retorn dels civils a aquest càrrec), Jorge Sampaio i Cavaco Silva resulta impressionant. Tots plegats van ser reelegits per a un segon mandat, el màxim que permet la llei.
Un Ventura disputant la segona volta seria una clara manifestació de poder de l’extrema dreta
El proper dia 18 de gener se celebraran unes eleccions presidencials crucials. Marcelo Rebelo de Sousa, l’actual president, va ser al principi una dama exuberant que es movia per totes les línies del tauler, amb una facilitat d’oreneta. Però aquest professor i periodista amable s’ha anat desdibuixant en un món polític cada vegada més cruel. De dama va passar a alfil i l’última part del segon mandat ha estat marcada per moviments erràtics de cavall.
Al principi, el candidat més potent era l’almirall Gouveia e Melo, el coordinador de la vacunació massiva en temps de la covid. Un militar apartidari per a temps difícils. Un president dama. Però Gouveia e Melo va cometre un error: en un temps en què tot es va escorant cap a la dreta, va manifestar simpatia per l’esquerra. Això va descol·locar el seu electorat natural conservador. I, davant aquest suau biaix esquerrà, el líder de l’extrema dreta, André Ventura, va fer allò que en escacs es diu un sacrifici: es va presentar com a candidat, sabent que perdrà aquestes eleccions, però, en el cas que arribi a la segona volta, això pot deixar-lo a les portes de la direcció del govern.
Si ningú no obté més del 50% en la primera volta, la Constitució dictamina una segona volta amb els dos candidats més votats. Encara que perdi, un Ventura disputant la segona volta seria una clara manifestació de poder electoral de l’extrema dreta. Afegim-hi dos noms més, importants en aquesta cursa: Marques Mendes, el candidat del partit del primer ministre Montenegro ( PSD), i António José Seguro, avalat pels socialistes. Tots dos van ser líders dels seus respectius partits, però van tenir un curt recorregut en el càrrec. Són peons passats que intenten coronar dama. Marques Mendes és el que té més possibilitats. L’empenta actual de la dreta és tan gran que, a més de Mendes, de centredreta, i de l’extremista Ventura, hi ha un liberal, Cotrim de Figueiredo, amb algunes opcions. Els candidats a l’esquerra del socialista Seguro són peons perduts en un racó del tauler, sense possibilitats.
La lluita política a Portugal és espessa, duríssima, però, metaforitzada en un tauler d’escacs, es transforma en una cosa gairebé estètica. Ara falten les dues grans jugades: el vot del poble portuguès, el dia 18, en la primera volta, i molt probablement el dia 8 de febrer, en la segona volta.