Tornar-nos a escoltar
“Així com existeix un art de parlar bé, existeix l’art d’escoltar bé”. Epictet.
La conversa pública no està trencada: està saturada. Parlem sense parar, opinem sobre tot i reaccionem a qualsevol estímul, però cada vegada escoltem menys. De vegades, no és per desídia o mala fe, sinó per pur esgotament. La democràcia no mor només pel crit, també es debilita pel soroll constant. Analitzem tothora l’impacte dels algoritmes, la polarització i les bombolles informatives. Potser ha arribat el moment d’ampliar el focus i preguntar-nos: i si el problema no fos només què circula, sinó a quin ritme circula i com responem (o no) a tot plegat? L’acceleració permanent impedeix una cosa essencial per a la vida democràtica: la comprensió.
Potser seria interessant pensar en una “ecologia del temps públic”. Així com parlem de sostenibilitat ambiental, també necessitem una sostenibilitat comunicativa. Espais on no tot sigui immediat, on el desacord no exigeixi resposta instantània i on el silenci no sigui interpretat com a debilitat o falta d’opinió. Com observa László Krasznahorkai en el seu discurs quan va rebre el premi Nobel de Literatura el 2025: “No hi ha cap parada on pugui baixar, simplement veig les estacions que passen lliscant, i sento que he pensat en tot, i ho he dit tot sobre el que penso de la rebel·lió, sobre la dignitat humana, sobre els àngels, i sí, potser sobre tot, fins i tot l’esperança”.
Una idea innovadora –i contraintuïtiva– seria revaloritzar la pausa com a competència cívica. Aprendre a no respondre. A llegir abans de compartir. A dubtar abans d’alinear-se. En un entorn que premia la reacció, la pausa es converteix llavors en un acte gairebé subversiu. Però, alhora, profundament democràtic.
La innovació democràtica no vindrà únicament de noves plataformes o tecnologies, sinó de noves normes culturals
Els mitjans, les institucions i els lideratges tenen aquí una responsabilitat clau. No només informar més, sinó ordenar, jerarquitzar i contextualitzar. Ajudar a pensar, no només a sentir. Facilitar converses que no busquin viralitat, sinó sentit. Menys trending topic i més fil conductor.
La innovació democràtica no vindrà únicament de noves plataformes o tecnologies, sinó de noves normes culturals: una dieta informativa més conscient, un dret tàcit a la desconnexió del conflicte permanent, una pedagogia del matís...
Tornar-nos a escoltar no vol dir estar d’acord. Vol dir acceptar que comprendre l’altre requereix temps, atenció i, de vegades, silenci. Vol dir assumir que no tota opinió mereix la mateixa urgència, ni tota controvèrsia el mateix to i volum. Potser el 2026 pot ser l’any en què defensarem una cosa radicalment simple: que sense pausa no hi ha conversa, sense conversa no hi ha confiança i sense confiança la democràcia esdevé fràgil, impacient i fàcilment manipulable. Escoltar, avui, no és passivitat. És una manera activa –i valenta– de reconstruir les coses comunes.