El coronel no té on anar
El 14 de desembre passat Jacques Baud, coronel retirat de l’exèrcit suís, es va veure inclòs en una llista de sancions contra organitzacions russes feta pública per les autoritats de la Unió Europea; Baud i una altra persona eren els únics individus que s’hi esmentaven. Baud era acusat d’“aparèixer regularment en emissions de ràdio i televisió russes”, de ser “un altaveu de propaganda prorussa” i de “propagar teories de la conspiració”. Per efecte de les sancions, Baud, que resideix a Bèlgica, no pot circular per la Unió Europea, ni passar pel seu espai aeri, ni té accés als seus comptes bancaris. Individus o empreses que li prestin ajuda corren el risc de figurar en la mateixa llista. Quinze dies després de publicada la llista, Baud no havia rebut comunicació oficial de la sanció: no havia tingut, doncs, ocasió de defensar-se. Cal admetre, abans d’entrar en el fons de l’assumpte, que el procediment seguit per les autoritats europees seria considerat il·legal en qualsevol dels seus estats membres, i que és impropi d’un Estat de dret.
He anat llegint els reportatges i entrevistes de Baud en diversos mitjans des d’abans de l’inici de la invasió d’Ucraïna. El seu delicte? Diferir de la versió oficial del conflicte ucraïnès. Per Baud, el conflicte no comença amb la invasió d’Ucraïna per l’exèrcit rus, el febrer del 2022, sinó que s’ha d’interpretar com una resposta desafortunada de Rússia a la inclusió de les antigues repúbliques soviètiques a l’OTAN, incomplint repetidament les promeses fetes a Gorbatxov pels EUA i per la UE en el moment de la reunificació alemanya, i els acords firmats posteriorment. El que va encendre la metxa va ser possiblement la possibilitat –que els EUA no tenien intenció de complir– d’incloure-hi Ucraïna. Davant el relat de Baud, la versió oficial, la que apareix en molts grans mitjans de comunicació, temorosos potser de les conseqüències econòmiques d’una dissensió, és una cosa pitjor que una mentida: és un conjunt de mitges veritats que resta importància, no només als antecedents del conflicte, sinó també als intents d’arribar a un acord de pau, que van ser sabotejats des de l’inici del conflicte.
L’assumpte de Jacques Baud és un pas més en la tasca de convertir la UE en un enemic de Rússia
En el fons, l’assumpte del coronel Baud és un pas més en la tasca de convertir la UE en un enemic de Rússia, una tasca inspirada pel ben documentat projecte dels EUA d’impedir qualsevol entesa entre totes dues. En aquesta perspectiva, la política exterior del president Trump, sota la seva aparent volatilitat, resulta perfectament coherent: es tracta de vegades de debilitar Rússia, de vegades de posar fi a la UE: el resultat és el mateix. Però el que és trist és que els nostres representants a la Unió Europea, al no poder desmentir el missatger, hagin decidit venjar-se en ell, només perquè ha desemmascarat les seves martingales. No és només una confessió d’impotència. És, potser sobretot, un procediment reprovable, indigne dels europeus, que ens hauria d’avergonyir a tots i sobre el qual les autoritats europees deuen una explicació als ciutadans.
“Ningú a Occident no vol la pau”, escriu Baud. Tanmateix, el projecte d’una unió entre les nacions europees, nascut el 1941 en una presó italiana, va ser en els orígens un projecte de pau. Amb el record de dues guerres, viu encara entre moltes persones, n’hi hauria d’haver prou per evitar, abans que res, enfrontaments armats. Això no té res a veure amb la conveniència de tenir una defensa comuna; bé està la prevenció contra agressions possibles, però els que les consideren inevitables potser no haurien de formar part de la Unió. I els que consideren Rússia com a enemic natural d’Europa potser haurien de prendre nota d’unes paraules recents de Jeffrey Sachs, que parla de la russofòbia com una cosa estructural dels països europeus – Espanya no és a la llista– des de fa segles: “La russofòbia no ha fet Europa més segura. L’ha empobrit, l’ha militaritzat i l’ha fet més dependent del poder extern”.