Dona blanca mor

Estem mirant el món amb anticipada nostàlgia. Com que el que veiem­ ja no hi és i recordem aquelles pel·lícules sobre l’estiu abans de la guerra, qualsevol. Entenem ara per què aquells que creien que vivien una època que ja era una altra no sabien què els venia al damunt. En què es van equivocar, què no van saber fer, com els va anar creixent la bèstia. Hi empatitzem. Amb la seva ceguesa, amb la covardia, amb la necessitat de continuar com si res, però també amb la seva fe i la seva con­fiança que la violència no es quedés amb tot l’argument de la història. El no seran capaços, el no s’atreviran, de sempre. És impossible que els deixin, que els votin, que diguin el que estan dient.

Després, arribarà el capítol de creure que un està protegit perquè no és (encara) l’objectiu. Després el jo no podia saber que farien el que van fer. I, transcorreguts els anys: oblit, excuses i reconciliació. Sempre perdonen les víctimes. Sempre és llibertat el que es crida a l’altre.

Han matat a trets una dona al seu cotxe. Per fortuna per al relat, era blanca, nord-americana, 37 anys. Observadora civil. Un pinxo de l’ICE ho va fer. Terrorisme domèstic, en diuen des del Gran Germà. És possible que només la meitat dels EUA pugui salvar el món de l’altra meitat mentre se’ns congela el cor a Grenlàndia. Tot ressona com un eco en la nostàlgia que sentim, però, alhora, hi ha sons nous als quals no ens volem acostumar. Espases de fusta contra rifles. Normes i lleis contra força bruta. I com si miréssim el nostre propi divorci, ens preguntem què hauríem pogut fer o defensar davant el desastre. Res des del passat.

Lee también

Un any, mitja vida

Carlos Zanón

Una dona blanca mor a Minneapolis. Avui. Ara. Queda el poder de la gent en cadascuna de les nostres societats americanes, europees. No per defensar privilegis ni estatus, sinó drets i justícia per a tothom. Però també necessitem líders que s’enfrontin als pinxos. Encara que els trenquin el nas, encara que paguem més car el que ja no puguem comprar. Representen la nostra dignitat i estil de vida. No és lluitar per Veneçuela o Ucraïna, sinó per la nostra sanitat pública. No és fer-ho perquè una dona blanca hagi estat assassinada per un ICE, sinó perquè no hi hagi gent morta de fred al carrer.