Les culleres perdudes
No sé quin dia acompanyo el meu oncle a una revisió neurològica. Ell hi va com a voluntari per a un estudi sobre la prevenció de malalties neurodegeneratives perquè el preocupa la seva memòria immediata. Se m’ha oblidat dir-li que a mi la meva també. A qui no. El cas és que vaig com a acompanyant del presumpte deteriorat. Ens trobem en un centre de recerca, en un barri de la perifèria que ara no recordo. M’he llevat amb molta boira mental, però faig veure que estic al cas de tot.
En una cadira apartada, segueixo el test cognitiu que li fa al meu oncle una neuropsicòloga amb cua, que traspua una estranya angoixa. Responc mentalment a les preguntes que llança com en un interrogatori policial. Al principi contesto bé. Però a la zona de les matemàtiques el meu oncle és capaç de restar de set en set, de tres-cents cap avall, amb molta més destresa que jo. De les tres paraules que li ha demanat que repeteixi i retingui –sabata, telèfon i cullera –, al cap de poc, al meu oncle i a mi la cullera se’ns perd entre la boira. La recupera ell abans que jo. Cullera, crida. Em trobo malament.
És difícil saber quant descerebrament poblacional té a veure amb el mode de vida veloç
Quan la doctora em pregunta a mi, com a subjecte responsable, si hi ha canvis en la conducta del meu oncle, m’ho invento gairebé tot. No recordo quant fa que el noto més despistat. Si són mesos o anys. Cridaria: el meu oncle és una fura, ocupeu-vos de mi.
La neuropsicòloga veu ara en la història clínica del meu oncle que el seu doctor habitual és un col·lega seu. Conec el doctor Tal, diu amb una cantarella estranya. És una mica sec, dic jo per dir. Té les seves cosetes, sí, deixa anar ella maliciosa. Aleshores, aixeco el mòbil perquè entra un watsap, i la doctora salta: Si m’has gravat, esborra-ho immediatament. Si he gravat què? El que t’he dit del doctor, diu molt nerviosa. Em pregunto en quina mena de pel·lícula conspiranoica viu aquesta dona. Al seu cap hi ha una escena en què jo li lliuro a la federació de neuròlegs un vídeo en què ella diu, maliciosa, que un col·lega té les seves cosetes. Li agafo les mans: tranquil·la, no soc una espia. És difícil saber quant descerebrament poblacional té a veure amb el mode de vida veloç, incoherent, tecnològic, i quant és deteriorament cognitiu natural o si una cosa porta a l’altra o tot alhora. Però aquí el meu oncle hauria d’examinar-nos a totes dues. Almenys ell en sap un niu.