Persones, llocs i coses
confusió vital
Mentre vostè, el seu cunyat o jo apuntàvem en la llista de propòsits d’any nou paraules en clau com gimnàs, dieta, anglès o tabac, Donald Trump apuntava Maduro, Veneçuela, Grenlàndia o Colòmbia. Cada un posa les seves aspiracions on pot. I les de Trump són tan altes com el seu ego, tan grans com la barra que té. Fa just cinc anys el seu propòsit d’any nou va ser assaltar el Capitoli, i el sisè dia del gener ja l’havia complert. Ara amb Maduro s’ha superat. N’ha tingut prou amb tres.
Per més espectacular que ho facin, és preocupant veure com una superpotència intervé en un altre país i s’emporta el president sense cap tipus de llei internacional que l’empari. Perquè avui l’hi fan a Maduro, demà a Petro i demà passat a Sánchez, com vol l’exmatador de toros. Perquè tots ells, segons algú tan de confiança com Donald Trump, són, per exemple, narcotraficants. I un altre dia el narcotraficant pot ser vostè, o jo, o Hansi Flick.
Trump és un expert a manejar els temps de l’ infoshow global. A una notícia en sobreposa una altra, i després una altra. I ens acaba anestesiant amb tant impacte informatiu. Veus Maduro sortint d’un helicòpter i entrant de quatre grapes en un cotxe de la policia dels Estats Units. Una imatge que donaria per ocupar diverses pàgines d’un llibre d’història. Però immediatament ja parlen de Grenlàndia. I després, de la policia migratòria que ha matat una dona nord-americana i surt Trump a dir que la culpa és d’ella, per esquerrana radical. Estrany que no fos també
narcotraficant. I la màquina trumpista no para.
I espanta pensar que, amb tantes capes, no som capaços d’observar amb deteniment el moment transcendent que estem vivint. I continuem amb la vida, les rutines, el gimnàs, la dieta, la nostra sèrie favorita, la Supercopa d’ Espanya, que ja
ni ens escandalitza que es jugui a Aràbia. Anestèsia servida amb dosis altes de cinisme. I amb una resistència completament desorganitzada.
I si en el cas de Trump es tractés d’un addicte que no accepta la seva addicció?
Per qüestions de feina aquesta setmana he estat a Madrid, una de les capitals a escala mundial on s’ha celebrat més la caiguda de Maduro, començant pels dirigents locals i autonòmics. Madrid té el seu Little Caracas. Però hi ha molts Madrid encara que de vegades no ho sembli. Com el que em vaig trobar a la platea del teatre Español, dempeus per celebrar el gran paper d’ Irene Escolar a Personas, lugares y cosas, l’obra que ha esgotat totes les entrades des que es va estrenar fa gairebé dos mesos, i que acaba demà l’ estada a Madrid. Seria una pena que no es pogués veure a Barcelona. Escolar es mou per l’escenari com si fos el seu hàbitat natural, com si la impostura d’interpretar no anés amb ella.
Interpreta una actriu addicta a l’alcohol i la cocaïna a qui li costa acceptar la seva addicció. I veient-la pensava que tots som addictes a alguna cosa, no cal que sigui una droga. Pot ser la feina, pot ser l’ambició, poden ser les xarxes socials, pot ser la notorietat.
I si en el cas de Trump estiguéssim davant un addicte que no accepta la seva addicció? Addicte a l’egoisme, als diners, al desvergonyiment, a les trampes, a la llei del més fort, al supremacisme, al bullying, al poder. És una insensatesa que aquest senyor sigui un dels homes més poderosos del planeta. Un perill. I el pitjor és que ens hi acostumem. El que estem vivint ho vam veure venir, sí. Però ara ja és aquí desplegant-se com no vam voler imaginar. El cotxe se’n va a l’ abisme i ningú no el frena. Irene Escolar no volia frenar, preferia l’abisme. Però la rescaten i va a una clínica de desintoxicació. Sincerament, crec que és el que necessita Donald Trump. Que algú li digui: “ Donald, adona-te’n”.