Les fulles mortes
I els carrers de la ciutat es despertaven sota una catifa de fulles brillants de pluja. Una exageració tardoral. Un enxarolat amb tots els tons del bru, les gotes d’aigua són un vernís que ressalta els colors. Una confrontació d’ocres i castanys. De vermellosos i terrosos. Matèria poètica. Als peus del ciutadà un senyal hivernal, com no es recorda. Una efemèride vegetal, de fulles mortes. El canvi climàtic? Un sembrat de fullatge urbà. Fulles palmades com mans i dits. Punxegudes, planes, geomètriques, que al seu dia van ser verdes i que donen una retirada a l’esquema de la fulla d’auró de la bandera canadenca. La ciutat tatuada de fulles seques que descendeixen suaus i lentes de no se sap quin cel. Algunes ocultant bassals, d’altres formant taques de color irregular que recorden el test de personalitat de Rorschach. Encara a l’arbre, quan eren estiuenques, les van pintar Van Gogh i Monet. I Ives Montand ho va brodar amb les seves Feuilles mortes. I Bocelli. Fulles mortes amb tintura cultural.
A la paleta dels siena tota una gamma fonamental a la pintura clàssica, de Rembrandt a Caravaggio. Siena groguenca, siena vermellosa, siena crua, siena torrada… I mil anys d’història de l’art. Per uns dies un paisatge rectificat i inusual als ulls del passejant (Robert Walser en la memòria) que veu com la calçada de sempre muda de pell. Un tapís vegetal embolica l’Eixample. Un fragment de la Fageda ens ha visitat per pocs dies. Són les fulles del plàtan d’ombra i de les al·lèrgies, omnipresent identitat de Barcelona. Cadàvers de brossa de plàtan, d’aquests arbres que avui ja apareixen nus, tristos i enyorant un estiu que va ser.
Dubtes davant l’armari. Paraigua sí o no. Un temps boig, diuen. La fullaraca morta és un preludi de la tristesa i la malenconia. De l’amor perdut. De l’olor d’hivern anticipat. D’humitat i fred. De la fragància que desprenen els munts de fulles amb el cruixit dels nostres passos, els del passejant, en un parèntesi estacional.
L’humus marronós i ocre que amaga per molt pocs dies un altre símbol de Barcelona, el panot de flor, la rajola que va dissenyar Puig i Cadafalch. Aquella abstracció sublim de la flor de l’ametller. Al seu dia una revolució arquitectònica creada per a la casa Ametller. El modernisme en ebullició. Gaudí, Domènech i Montaner, Jujol... Un tresor arran de terra, sense anar més lluny. Alguna cosa que portem al corrent sanguini, pulsatiu i metabolitzat, i primitiu; antic i analògic. Però gairebé en desús: mirar per veure. Passejar i descobrir. I descobrir-nos. També aquestes fulles mortes són el nostre patrimoni intransferible.