L’altra pel·lícula del 47
D’aquí una setmana farà un any que Trump va jurar el càrrec com a 47è president dels Estats Units. La seva primera temporada de (segon) mandat ha anat plena de paraules clau de l’ADN trumpista com aranzels, deportacions o Nobel. La segona acabarà el novembre amb les eleccions de midterm iha començat amb A d’acció. L’acció X de Maduro a Veneçuela –on X és captura, segrest, extracció o detenció segons el relator– és un gir dramàtic d’alta intensitat.
Cap espectador/analista no gosa predir què passarà aquesta temporada a Colòmbia, Cuba o Grenlàndia. Aquesta és la feina dels argumentistes del trumpisme, els professionals que treballen la història per escriure-la en majúscula i en defineixen les trames. En èpoques pretèrites, ningú coneixia els argumentistes del poder. Com a màxim n’entrevèiem els guionistes, els que transformen la bíblia de l’argument en episodis, escenes i accions, però en la majoria dels casos només vèiem la cara dels dialoguistes, els professionals que ajusten la veu pròpia de cada personatge i que en sèries polítiques solen ser professionals de la comunicació.
El 47è president dels Estats Units ha decidit posar la rebotiga a l’aparador
Però el 47è president ha subvertit l’estructura professional del món audiovisual. Els seus argumentistes el flanquegen a les compareixences, drets o asseguts davant dels periodistes afectes, el guionista és ell mateix i els dialoguistes han estat acomiadats perquè no fa cap falta treballar la naturalitat oral de qui ha fet de l’oralitat natural la seva única forma d’expressió.
La gran novetat del 47è president dels Estats Units és que ha decidit posar la rebotiga a l’aparador. Com quan, prescindint de la retòrica justificativa de la restauració democràtica, parla obertament del petroli veneçolà. És igual de depredador que els altres, estem temptats de pensar, però com a mínim parla clar i no se n’amaga. Podria semblar un exercici de transparència després d’anys de conviure amb la hipocresia d’una casta que depredava amb coartada retòrica, però no per anunciar els seus delictes un delinqüent deixa de delinquir. En realitat l’acrònim MAGA és només una variant retòrica simplificada d’“In gold we trust”, veritable lema americà.