Hi ha debats que neixen morts. No perquè no tinguin importància, el finançament autonòmic és capital, sinó perquè arriben a la ciutadania embolicats en un soroll que ja no interpel·la ningú. La gent no està desinformada: està cansada. Esgotada d’un tacticisme que es repeteix com una coreografia coneguda i previsible. Que ERC pacti avui amb el PSOE un finançament que ahir hauria estat anatema entra dins de la lògica mutable de la política. Que Junts critiqui l’acord fins i tot abans de llegir la lletra petita, també. Com ho és que el PP carregui contra Pedro Sánchez per sistema, i que la premsa alineada, la de dretes, faci el seu paper sense sortir-se del guió.
El patró es completa amb les comunitats autònomes en any electoral, totes molt indignades, totes alertant del greuge comparatiu perquè Catalunya, ja se sap, sempre “caca”. Després vindrà el tràmit parlamentari, la negociació en el Congrés, les esmenes, els projectes, les modificacions. I, amb sort, d’aquí sis mesos sabrem què queda realment del pactat.
No és que la gent no entengui els procediments, és que ha deixat de seguir-los
Res d’això no és nou. I aquí tenim el problema. No és que la gent no entengui els procediments, és que ha deixat de seguir-los. Ha desconnectat perquè percep que aquest joc no va amb ella. Que és política per a polítics, periodistes i tuitaires. Un debat endogàmic en què els actors parlen entre ells, se citen, es desmenteixen, es contradiuen i tornen a començar, sense que la vida quotidiana de la majoria canviï res.
Lee tambiénEl rei del món
Mentrestant, el ciutadà mira de reüll. Intueix que el finançament és important i necessari, sí, però també que el relat que se li ofereix avui pot quedar desmentit demà, i decideix estalviar energia. El passotisme no és ignorància: és una forma de defensa. Una retirada silenciosa davant un sistema que confon negociació amb teatre i pedagogia amb propaganda.
Potser el veritable repte no sigui explicar més bé els acords, sinó tornar-los el sentit. Treure’ls del circuit tancat del tacticisme polític i connectar-los amb un element social tan bàsic com la confiança. Fins aleshores, continuarem assistint a grans anuncis que amb prou feines provoquen un encongiment d’espatlles. I això, per a la democràcia, és molt més preocupant que qualsevol desacord sobre xifres.