Miralls de Veneçuela
Deixant de banda l’exili republicà (els Pi i Sunyer, per exemple), molts de nosaltres tenim parents que van anar a fer fortuna a Veneçuela. Els meus van tornar decebuts; d’altres s’hi van fer rics. Veneçuela ens porta records, però també miralls de la nostra política. El mirall d’una transició a la democràcia tutelada per sectors del règim autoritari (la famosa transició espanyola, que ara alguns creuen possible a Veneçuela). El mirall de l’amistat entre líders veneçolans i espanyols: Carlos Andrés Pérez i Felipe González; Delcy Rodríguez i Zapatero. I, encara, el mirall de les diferències internes: el component indígena a Veneçuela completament dissociat de l’elit d’origen europeu, una dissociació que explica moltes coses d’aquell país, com també n’explica moltes d’Espanya la constant dificultat que té la majoria de matriu castellana per entendre la pluralitat interna).
En el moment de la intervenció nord-americana vaig tenir un dubte. L’atac a la cúpula de Veneçuela no era benintencionat, no era democratitzador, i, tanmateix, evocava el desig frustrat dels republicans espanyols de l’any 1945, que posaven totes les esperances en una intervenció dels vencedors de la Segona Guerra Mundial a l’Espanya de Franco, per tombar la dictadura.
Sovint, la història, més que repetir-se com ara sembla, és un peix que es mossega la cua
Trump no ha alliberat res. Ha clavat un cop de puny a la taula. Cansat de la intromissió xinesa, russa, iraniana i cubana, l’imperi americà recupera la iniciativa sobre els ingents recursos de Veneçuela i deixa clar que només la força regeix l’ordre mundial. A part d’aquesta obvietat, una paradoxa molt xocant va impregnar la fulgurant acció nord-americana a Veneçuela. La paradoxa podria formular-se així: malament pot celebrar cap demòcrata l’eliminació d’un líder autoritari com Maduro si resulta que l’impulsor d’aquesta eliminació, Donald Trump, aspira a tenir als EUA precisament un poder com el que tenia Maduro a Veneçuela. De manera magistral, José M. Lassalle dissabte passat explicava com l’apetència política de Trump és la traducció més o menys pintoresca i grollera d’uns corrents intel·lectuals, empresarials i polítics que, alarmats per la creixent competència tecnològica de Xina, creuen que, per mantenir el lideratge mundial i recuperar l’hegemonia geopolítica, cal prescindir dels lents i complicats mecanisme de direcció política que permet el sistema liberal. L’ambició final del trumpisme és reforçar al màxim els poders presidencials fins a reduir a la mínima expressió la pluralitat i els contrapesos de la vella democràcia nord-americana. Aquest és el nucli del pensament de les noves dretes; i s’estén per tot Occident.
El mirall de Veneçuela també relativitza les diferències ideològiques. En efecte, el lideratge d’Hugo Chávez va ser una resposta a les enormes desigualtats de l’etapa anterior (la de Carlos Andrés Pérez, amic de Felipe González i responsable de tres vicis veneçolans que s’han agreujat amb Maduro: ineficiència governamental, corrupció i nacionalisme: qui va nacionalitzar el petroli va ser Pérez, no Chávez). El chavisme va arrelar gràcies un depauperat bloc social format essencialment per indígenes i mestissos, residents en immensos barris de barraques a les perifèries. Chávez va impulsar l’escolarització, la protecció social, la medicina popular, les infraestructures urbanes. Era la primera vegada que algú s’interessava per la majoria desvalguda de Veneçuela.
A mesura que el chavisme es va institucionalitzar, amb una mescla de comunisme i peronisme, també es van fer forts els vicis de l’estatalisme: una nova casta d’activistes del règim es van imposar a tots els racons del país. La democràcia i les classes mitjanes i altes van ser assetjades. Dos vells vicis, ja molt coneguts, van tornar a fructificar. La corrupció, que ha devastat les riqueses del país, i la incompetència: tot i les immenses reserves, la indústria petroliera és obsoleta i ruïnosa. Ara bé, si el règim de Maduro ha empobrit un país de tant potencial econòmic, cal no oblidar que també havia fracassat el règim anterior, formalment democràtic, però igualment corrupte i, sobretot, classista. Sovint, la història, més que repetir-se com ara sembla, és un peix que es mossega la cua. Moltes són les banderes ideològiques, però la dissort dels humans persisteix.