Hey
La modernor sempre tendeix a reivindicar, passats uns anys, les coses rònegues i lletges com a sublimació del que és popular autèntic. Alguna cosa així estava passant amb Julio Iglesias els últims temps, gràcies al talent i el sentit de l’humor de Peyró en la seva biografia. Espero que no se m’al·legui els milions de discos venuts i el públic arreu del món, que tots sabem el que poden arribar a fer les majories, però la proposta musical i familiar de Julio Iglesias és el pitjor que li ha passat a aquest món des de la música militar i els germans Dalton. Penseu en Enrique Iglesias, Tamara Falcó, María Eugenia, María Emilia i María Laura. Penseu com van destruir el PSOE amb Boyer, el country amb un duo amb Willie Nelson, la carrera de Diana Ross, el respecte social a la medicina amb Papuchi i com van fotre el Perú quan Mario Vargas Llosa ja ho feia tot solet.
El temps, l’estupidesa i un bon escriptor estaven fent que gairebé ens oblidéssim de tot això, quan, gairebé a l’hora de tancar, el capità Louis Renault arriba al cafè d’en Rick per cridar, ofès, que en aquest bar s’hi juga. Perquè sí, pel que sembla, es jugava a metges i esclaves a la mansió del cantant melòdic. Però, més que jocs, es tractava de tortures a les quals el Dant, sense dubtar-ho, hauria concedit un nou cercle al seu Infern. No concebo res pitjor que passar tota una nit llepant-li el Gwendoline a Julio Iglesias.
Les aparences enganyen, però Julio Iglesias sempre ha sigut Julio Iglesias
Que dues llegendes del madridisme com Plácido Domingo i Ju-lio Iglesias estiguin tocats i enfonsats per aquestes conspiracions sobre presumptes vexacions, abusos sexuals, mans llargues i dits curts, vells verds i premsa rosa, biquinis i mansions dominicanes, potser diu molt de l’abast del cas Negreira. Ves a saber si tots aquells diners robats als socis del Barça no van ser en va.
Ja sabeu que no s’ha de jutjar un llibre per la portada i que les aparences enganyen, però Julio Iglesias sempre ha sigut Julio Iglesias. No és només que fossin altres temps. Sempre són els mateixos temps per a alguns. Els que agafen el que volen. O paguen el que no té preu. O ho donen per fet. Fins que es fan vells o pobres o innecessaris i els mateixos que els reien les gràcies, els assenyalen ara amb el dit, se’n burlen i els acusen.