Nit en blanc
Nit en blanc. Em fico al llit cansada, se’m tanquen els ulls, però noto que el pensament, en comptes de liquar-se, se solidifica. Tinc una pedrota al crani. Auxili. Poso en marxa el protocol antiinsomni, abans que comencin a desfilar els fantasmes i els problemes feixucs en la foscor de la nit. Respiracions profundes. Més profundes. Més. M’ofego. Afluixa. Escàner mental de cap a peus per relaxar el cos. Em dic: nota el pes del peu esquerre, i així. Res.
La nit avança cadàver. Els problemes es passegen al seu aire pel desert insomne, un rere l’altre, com conills al sequeral. M’agradaria disparar-los. Per què la ment a les fosques s’enganxa a les coses dolentes? Per què és impossible agafar-se a les bones en aquest estat de debilitat punxant? Respiracions. Nota el pes de la mandíbula. La meva mandíbula és una trituradora. Algú em va dir que pensa en una fruita amb cada lletra de l’abecedari, i s’adorm amb dolçor. Albercoc, banana, cirera, dàtil, dolçor, sisplau, amb la e només m’apareix espinac, figa, la guaiaba em costa, estic cansada, haiku, idiota, joguina. No és tan fàcil trobar fruites en aquest estat d’esgotament elèctric. Albercoc, batata, cotxe. Prou. M’està agafant gana.
El meu ball de fantasmes és un joc de criatures al costat de l’insomni dels nens de Grenlàndia
Encenc el llum i agafo el llibre de Natalia Ginzburg que estic llegint. No m’adono que es diu Les paraules de la nit, ves per on. Almenys canvio els meus problemes pels dels personatges d’un poble italià. Però és una escriptura tan rítmica. En aquesta pàgina arriben els feixistes i això tampoc no m’ajudarà a agafar el son. Apago el llum i em submergeixo en els llençols esgotadors. Penso en el mar. Intento agafar-me a les onades del mar. Que no es coli al crani res més.
Però el nadó del veí plora. Encara hi ha nadons, penso, en aquesta nit fosca, i em venen ganes de plorar. I llavors recordo els nens de Grenlàndia, que he sentit que no poden agafar el son. El meu ball de fantasmes és un joc de criatures al costat de l’insomni dels nens de Grenlàndia. Potser a ells se’ls apareix la cara vermella del boig nord-americà. El nadó del veí plora inconsolable i a mi se m’ha ficat al llit una nena amb els ulls ametllats. D’una manera o una altra, ens quedem adormides, cinc minuts abans que soni el despertador.