Els Estats Units, la nova Rússia

Ens acostem a la fi del món, o almenys, com va declarar aquesta setmana el primer ministre de Polònia, “a la fi del món com l’hem conegut”. Donald Tusk, cas estrany d’un adult en la política internacional, parlava del “de­sastre” al qual ens pot estar conduint l’altre Donald, el nen Donald: la guerra entre els Estats Units i Europa.

I per Grenlàndia, per l’amor de Déu. Per una illa gèlida de 57.000 habitants, on la supervivència econòmica depèn de la pesca de la gamba i, en gran manera, d’un subsidi anual de mil milions d’euros, 17.000 per persona. El subsidi arriba de Dinamarca, el país que per una aberració històrica exerceix la sobirania sobre el territori, com el Regne Unit l’exerceix sobre les illes Malvines.

Que no s’ha de frivolitzar? Que no és possible? Que no hi haurà guerra? Bé. Això és el que ens diu el sentit comú. Igual que el sentit comú ens va dir que Putin no envairia Ucraïna o que la senyora Thatcher no enviaria la flota a combatre amb l’Argentina a l’ Atlàntic Sud. Però quan la racionalitat desapareix i s’imposa el regne de la boge­ria, no hi ha res impossible.

Mireu, comparteixo l’escepticisme. Hauria de ser impensable que tropes europees es matin a trets amb tropes dels Estats Units, i més si tenim en compte que, segons les enques­tes, el 85 per cent dels grenlandesos no es volen convertir en ciutadans dels Estats Units. Però no és impensable. Sí que s’està pensant. Els tambors de guerra sí que sonen. Vegem les declara­cions i els fets de l’última setmana.

Trump ha repetit el que ha dit desenes de vegades, que vol conquerir Grenlàndia. I que ho farà “tant sí com no”, al·lusió inequívoca a l’ús de la força. Parlar per parlar? Bé, recordeu el que va dir el seu secretari d’Estat, Marco Rubio, després de l’anteriorment inimaginable incursió militar a Veneçuela. Que quan Trump diu que farà una cosa, la fa.

Seguint amb els tambors, tenim la resposta dels europeus. No només han declarat que defensaran la sobirania del seu país germà, han començat a enviar tropes a Grenlàndia. Poques, és veritat, però Alemanya, França, Noruega i Suècia ja estan en procés de col·locar contingents militars a Grenlàndia per donar suport a l’exèrcit danès. Holanda ha anunciat que participarà en maniobres militars de l’OTAN com a factor de dissuasió o per preparar la possible defensa de terres daneses contra... No Rússia... Sinó (costa d’escriure això, però fins aquí hem arribat) un altre país de l’OTAN. Estònia, país veí de Rússia, ha dit que està disposat a participar en les esmentades maniobres, i la pacifista Espanya, que s’ho està pensant seriosament.

Els Estats Units s’estan convertint en la nova Rússia, Trump en el nou Putin. O sigui, repressió dins, imperialisme fora. S’abusa del poder judicial per reprimir la llibertat d’expressió amb demandes multimilionàries contra els mitjans, per assassinar amb impunitat la suposada “terrorista” de Minneapolis Renee Good i per inventar-se una amenaça penal contra un altre percebut enemic del règim, el president de la Reserva Federal, Jerome Powell. Trump va dir una vegada que envejava el poder dictatorial de Kim Jong-un a Corea del Nord. Tot sovint ha expressat la seva admiració per Vladímir Putin. Volíem pensar que feia broma. Resulta que no.

Pel que fa a l’imperialisme, és el nou esport favorit del president que va prometre en campanya electoral que sota el seu mandat no hi hauria més intervencions militars a l’estranger, que seria fidel al principi d’“ America first”, Amèrica primer, i la resta del món, adeu. Ja ho sabeu: atacs a Veneçuela, l’ Iran, Nigèria, el Iemen­ i Síria, amb Cuba, Colòmbia, Mèxic i ara Grenlàndia a la vista.

Poca cosa de tot plegat és defensable sota el caducat concepte del dret internacional o de la decència ètica. Però en alguns casos cert indici de lògica sí que hi ha. Que si la geopolítica, que si el comunisme, que si l’integrisme islàmic, que si el narcotràfic. Res de nou sota la capa del cel. Els Estats Units han jugat al policia cowboy durant dècades. Però Grenlàndia? O sigui, Dinamarca?

Trump diu que necessita plantar la bandera a l’illa més gran del món per motius de seguretat na­cional, o abans que ho facin els russos o els xinesos. Bé, Rússia no envairà Grenlàndia mentre l’OTAN continuï existint. Avui, com diversos governs euro­peus adverteixen, Trump amenaça de destruir-la, la qual cosa generaria les celebracions més grans a Moscou des del 1945. Una estratègia més eficaç per combatre l’amenaça russa seria seguir l’exemple de Joseph Biden i donar ajuda militar a Ucraïna. Però això s’ha acabat. Alguns es pregunten si Trump és un agent rus. Tant és. De fet, ho és.

Lee también

El teatre de l’absurd

John Carlin

La Xina? Sí, pretén conquerir Taiwan. Però aquest és el seu límit. La seva visió imperialista consisteix a colonitzar mercats, no nacions. Pel que fa a la seguretat nacional, l’argument trumpista és absurd. Primer, perquè els Estats Units ja tenen presència militar a Grenlàndia, només que l’han anat reduint durant anys per considerar-la innecessària. Hi van arribar a tenir 15.000 soldats i desenes de bases militars. Avui hi tenen 200 soldats i una base. Segon, perquè si hi hagués una emergència real els danesos ja han dit que els nord-americans estan convidats a col·locar tants soldats com vulguin a Grenlàndia, 15.000 o més, i totes les bases aèries o navals que els vingui de gust. Ah, i pel que fa a les famoses terres rares, de les quals s’estima que Grenlàndia té l’1,5 per cent del total mundial, les empreses mineres dels Estats Units hi són més que benvingudes, diu Copenhaguen.

No crec que els EUA envaeixin Grenlàndia, o que les seves tropes s’enfrontin a les europees. Seria una altra oportunitat per recórrer a aquella frase de Borges sobre la guerra de les Malvines: “Dos calbs barallant-se per una pinta”. Però amb conseqüències mil vegades més devastadores per al món com l’hem conegut. No. Em considero una persona més o menys assenyada, que toco prou de peus a terra, i no crec que s’arribi a aquest extrem. Però el simple fet que es consideri de sobte com una possibilitat, per més remota que sigui, ens dona la mesura de com s’ha tornat de demencial, surrealista i capgirada l’època que vivim.