Vero Cendoya reflexiona sobre el dret a ser mirat i admirat, al TNC
Estrena teatral
Vero Cendoya estrena ‘Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista)’, amb intèrprets amb diferents capacitats
Una imatge d’assaig de l’obra de Vero Cendoya 'Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista)'
Tots tenim dret a ser mirats i admirats... ‘Al próximo que me llame campeona, lo apuñalo’, escriu Inés Rodríguez (@inusu_al)”. Amb aquesta presentació, arriba al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) la nova creació de Vero Cendoya, que ha comptat per a la dramatúrgia amb Israel Solà, de la companyia La Calòrica.
Per a aquesta proposta de dansa i teatre, actors i actrius amb diferents capacitats pugen a l’escenari per fer visible la diferència. Es tracta d’un “assaig sobre la malaltia, la discapacitat i el dret a escollir la vida que volem viure”, a partir de l’assaig Brilliant imperfection, de l’activista nord-americà discapacitat i queer Eli Clare, que justament tracta aquestes qüestions.
“Si Liddell deixa anar totes les seves coses, per què les persones amb discapacitat no poden fer el mateix?”
Cendoya explica que el subtítol de l’espectacle fa referència a les musiquetes de piano insuportables que acompanyen els vídeos en què apareixen persones amb diferents capacitats. “Hem trobat 38 maneres de matar el pianista, per la música que apareix als vídeos de gent amb discapacitat –assegura la creadora–. Aquest aspecte sentimental l’hem d’anul·lar de tot arreu”.
Per a l’obra, Cendoya s’ha inspirat en l’assaig d’Eli Clare, “perquè és una idea molt llunyana de la imatge que nosaltres tenim de la gent discapacitada”. I resumeix: “A l’obra apareixen tres ballarins i ens hem concentrat molt a trencar estereotips fent una festa de les imperfeccions: un cant a la imperfecció”.
La creadora ha trobat inspiració en les obres d’Angélica Liddell pel que fa a la desinhibició de parlar obertament de totes les seves coses: “Volem, mitjançant l’escenari, que coneguem cadascú. Si Liddell deixa anar totes les seves coses, per què les persones amb discapacitat no poden fer el mateix?”, es demana.
Lee también
Solà, que signa la dramatúrgia amb Cendoya, manifesta: “Tots ens necessitem. És molt important entendre això perquè t’allibera. I és molt guai entendre el que diu la Vero, que tots serem dependents en alguns moments de la vida, d’una manera o altra”, de manera que tothom pot identificar-se amb el que s’explica a l’obra. “Tal com hem anat treballant, hem descobert que la dansa i el gest ha esdevingut més important que la paraula per expressar tot això”, assenyala.
“En els nostres espectacles en què som més acadèmics i canònics intentem eliminar totes les imperfeccions –continua Solà–. En aquesta obra, en canvi, potenciem la bellesa de les imperfeccions”, i d’aquí sorgeix la idea que expressa el títol. “ Una brillant imperfecció no és un espectacle total”, insisteix, en el sentit que és impossible aclarir i solucionar tots els trencacolls que envolten el món dels intèrprets. Per això, “necessitem molts espectacles per parlar de tota aquesta complexitat. Aquí només donem tres idees”, resumeix.
Tal com apunta Solà, Cendoya és molt conscient que el que pot aportar aquest espectacle és només un gra de sorra en la gran muntanya que encara cal escalar. Però no es rendeix: “Fa molts anys que treballo amb persones amb diferents capacitats, i això de vegades em toca massa, perquè hi estic molt implicada. Una amiga em diu que tranquil·la, que aquest ‘temita’ no el solucionaré jo amb un espectacle”. Però Vero Cendoya no es rendeix.