Immigració: vuit milions i dos reptes

Costa recordar un altre moment en què Europa hagi parlat tant d’immigració i, alhora, hagi esquivat tant afrontar-la. Parlem d’un fenomen determinat per forces que desborden qualsevol frontera administrativa i que cap legislació pot frenar del tot. En aquest escenari, els partits de govern han ajornat un debat que sabien que era imprescindible però incòmode. I, en lloc d’abordar quin model necessitem, sovint s’han limitat –en el millor dels casos– a discutir qüestions estrictament burocràtiques.

És en aquest silenci –o potser cal dir-ne renúncia– on els extremismes han trobat la seva oportunitat. Han ocupat l’espai abandonat amb diagnòstics i solucions simplistes i han convertit un repte profundament complex en un autèntic camp de batalla emocional. A aquesta situació s’hi afegeix la confusió vinculada al fet que moltes de les problemàtiques atribuïdes a la immigració tenen, sovint, l’arrel en un model econòmic precaritzat des de fa dècades i en uns serveis públics debilitats per dèficits estructurals que precedeixen qualsevol flux migratori.

Per això, el repte d’avui és clar: cal tornar a situar la immigració en el terreny del rigor i de la veritat, fins i tot quan és incòmoda. I és en aquest punt on Catalunya s’ha de mirar al mirall. El país té al davant dues grans tasques que marcaran el seu futur. La primera, definir sense embuts quin model d’immigració vol, pot i necessita. La segona, encara més decisiva, integrar els vuit milions de persones que ja convivim al Principat.

Catalunya ha estat sempre terra d’acollida, però també és –i ha de continuar sent– terra d’ordre, d’ambició i de projecte. I un país que es pren seriosament el seu futur sap que la immigració s’ha de planificar. Aquí hi ha el punt essencial. Necessitem un model que vinculi l’arribada de persones a les necessitats reals del país –demogràfiques i laborals–, però també a les capacitats efectives d’acollida, condicionades per la sostenibilitat dels serveis públics i la cohesió social. Aquest és el debat que, com a ciutadans, ens hem guanyat el dret d’exigir.

Catalunya necessita una política d’integració que sigui efectiva, no declarativa. D’aquí en deriva la demanda –imperiosa– d’un model basat en la corresponsabilitat, amb una arquitectura clara de drets i deures: planificar els fluxos d’entrada, gestionar amb rigor també els de sortida, garantir drets bàsics per a totes les persones que arriben legalment i, alhora, reservar l’accés progressiu als drets socials a una contribució efectiva a les arques públiques i a un procés real d’arrelament: coneixement de la llengua i de la cultura, i adhesió als valors democràtics. Això no és exclusió; és construir societat. És el que fan els països que integren més bé.

I, tanmateix, el veritable desafiament és –com deia al principi– integrar tots els que ja hi són. Catalunya no és només un lloc; és un projecte. Un projecte construït al voltant d’una llengua, d’uns valors i d’un sentit compartit de futur. I això exigeix superar la por d’afrontar debats que alguns han evitat i que d’altres han pervertit. Arribats aquí, ressona amb una claredat renovada una frase del president Pujol: “No es pot fer política d’immigració des de la por ni des del rebuig, sinó des de la responsabilitat i la voluntat d’integració”. Aquesta és la feina. No n’hi ha cap de més urgent. No n’hi ha cap de més transcendent. El país s’ho mereix.