Morir amb un poema
Als Països Baixos hi ha una pràctica que pot semblar estranya, però que interpel·la la nostra idea de comunitat i d’aïllament humà. Quan una persona mor sense familiars ni amics coneguts, l’Estat garanteix que no s’enterri en la solitud absoluta. Un funcionari va al funeral i un poeta llegeix un poema únic per al difunt.
La iniciativa, activa en ciutats com Amsterdam, respon a una realitat incòmoda, perquè, cada any, desenes de persones moren sense que ningú reclami el seu cos. Aquesta pràctica em sembla un gest profundament humà i bonic.
El poeta posa paraules on ja no queda ningú per fer-ho. El poema no pretén reconstruir una vida desconeguda, sinó afirmar que aquella persona va existir, que el seu pas pel món mereix ser reconegut. La literatura es revela aleshores com una eina cívica, com un acte de cura social. El poema trenca la fredor del protocol i torna la humanitat a un moment que quedaria reduït a simples xifres i expedients. No es tracta de fer teatre ni de posar tiretes a la realitat, sinó de ser capaços d’intervenir perquè el món no sigui un lloc massa inhòspit.
Mentre algú llegeixi en veu alta per a qui ja no pot escoltar, l’oblit no serà complet
De vegades, recordar és no permetre que algú desaparegui sense cap rastre simbòlic. Els funerals amb poesia no creen vincles, però eviten una forma extrema d’abandonament. No és casual que aquesta iniciativa sorgeixi en societats amb una forta tradició de benestar, cultura pública i responsabilitat col·lectiva. Són contextos en què l’Estat no només gestiona recursos, sinó que sap reaccionar de manera ferma i creativa davant l’abandonament.
Aquesta mena d’iniciatives revelen una concepció més àmplia del progrés, ja que manifesten la capacitat d’una societat per cuidar-se dels que ja no poden reclamar res. Per això no és un gest sentimental, sinó una declaració d’intencions i una forma més generosa d’enfrontar-se a la solitud.
En uns temps marcats per l’individualisme i la fragmentació social, fer que un poema acompanyi un desconegut en l’últim viatge és una forma silenciosa de resistència. Mentre algú llegeixi en veu alta per a qui ja no pot escoltar, l’oblit no serà complet. La comunitat, encara que sigui per uns minuts, continuarà existint.