El morro del gos Boro
Jo m’alegro que el gos Boro hagi estat localitzat després de quatre dies sense notícies, torni a estar amb els seus –prou desgràcia tenen, amb el trauma del xoc i una germana a l’uci– i la història per a elles acabés bé. Dit això: si en Boro fos militar i no un gos, li cauria ara un consell de guerra dels que fan època...
Anem als fets. En Boro viatjava amb la seva propietària i la germana en un dels trens accidentats a Adamuz. Es produeix el xoc i en Boro toca el pirandó, reacció comprensible encara que tampoc no n’hi ha per tirar coets. Va tornar a la recerca de la seva mestressa passades les hores? Al contrari. Va ser ella qui va llançar una petició desesperada, una vegada la vida de la seva germana ja no corria perill. Es mobilitzen 200 persones –no totes per devoció–, però ni rastre d’en Boro, ves a saber si la mar de feliç per la seva vida en llibertat plena. Al final, un regidor d’Adamuz va tenir l’encert d’oferir la seva gossa, en zel, i en un tres i no res va aparèixer en Boro com si fos Arturo Fernández. Això ho fa un marit i l’ingressem a Soto del Real...
Boro desmereix el mite de la fidelitat canina: no va fer res per trobar la seva mestressa...
Els gossos sempre han tingut prestigi i reconeixement per la seva suposada –i contrastada– fidelitat als amos. Que potser els santbernats es bevien el conyac amb les santbernardes en lloc de buscar l’amo, sepultat per una allau, i jugar-se la pell per dur-li la revitalitzant beguda? D’això en dic fidelitat canina, com la del mític Hachiko, deu anys anant cada dia a esperar l’amo a l’estació de metro de Shibuya a Tòquio. L’home, un professor d’universitat, va morir sobtadament a la feina, però en Hachiko va acudir al retrobament en l’hora habitual de retorn fins a la seva pròpia mort. Fins i tot jo hauria contribuït a erigir-li aquesta estàtua que embelleix un dels racons més fascinants de Tòquio...
I no diguem el mite de His Master Voice (la veu del seu amo). Davant les glòries canines del món, el penques d’en Boro passarà a la història de la infàmia canina pel seu escaqueig. Ell no ho faria? Vaja si ho va fer el molt cigaler, que devia pensar en intuir companyia femenina: això és vida! En Boro és una excepció o és el resultat de la generació de gossos més consentits de la història?
