Una paràbola explosiva
FUTURS IMPERFECTES
La pel·lícula Sirât resulta tan fascinant com estranya . Atrapa l’espectador des del primer minut o aquest l’ avorreix només començar. M’encantaria que guanyés l’Oscar a la millor pel·lícula internacional perquè estic convençut que porta un missatge encriptat. I si Sirât fos una metàfora del món actual? I si la multitud de la rave fos l’al·legoria del planeta ballant al ritme que marca la banda de músics pertorbats que mou les nostres vides? I si el desert on es desenvolupa fos la hipèrbole de l’erm en el qual estem convertint les relacions humanes? I si aquest camp de mines en què de sobte es troben els protagonistes en meitat del no-res fos la paràbola de la política explosiva que amenaça de fer-ho saltar tot pels aires?
És curiós, però al film gairebé no hi ha diàlegs. No hi ha debats, ni reflexions. Les coses passen i els protagonistes avancen pel desert com poden, sense un rumb fix. No fugen, però no saben massa bé què busquen. Com a màxim, d’altres raves . Sense saber-ho avancen cap a Sirât , que segons l’islam és un pont metafòric sobre l’abisme de l’infern, que connecta el món terrenal amb el més enllà. Un pont físic que totes les ànimes han de creuar el dia de la resurrecció per arribar al paradís. Un pont que és més prim que un cabell i més afilat que una espasa. I que es creua amb la velocitat d’un llampec o es cau a les brases de l’infern només fer el primer pas, d’acord amb com un s’ha comportat en la vida.
‘Sirât', gairebé sense diàlegs, té un missatge encriptat sobre el món actual
Carlos Boyero, l’implacable crític cinematogràfic d’ El País a qui li va agradar la pel·lícula, ha escrit que la cinta reflecteix un estil de vida, dels qui no volen participar d’un món atrapat per les pors i les amenaces de polítics sense escrúpols. L’aïllament dels ravers és una manera d’escapar d’aquesta realitat, vivint al marge, sense tenir res a dir i movent-se com a idiotes.
No ho tindrà fàcil per emportar-se un Oscar de Hollywood, perquè és un film complex que no pot veure’s menjant crispetes al sofà o després d’un mal dia a l’oficina. El director, Óliver Laxe, és un tipus molt llest que ha estat capaç d’enviar el seu missatge al món sense revoltar els fatxes o els beneits.