La locomotora europea
El desembre del 2007, una manifestació multitudinària protestà a Barcelona contra el caos ferroviari. La secundaven dues-centes entitats, CiU, ERC i ICV-EUiA. El president Montilla li va dir al president Zapatero que, si havia de triar entre ell o Catalunya, triaria Catalunya. Catalunya va triar Artur Mas tres anys després. Mentrestant, Zapatero cercava desenes d’eufemismes per no pronunciar la paraula crisi. Una crisi que finalment tornaria el PP al poder el desembre del 2011.
Durant aquestes dues dècades, gairebé no hi ha hagut informatius en què no s’hi parlàs de Rodalies, de Renfe i d’Adif. Catenàries incendiades, impuntualitat habitual, mala freqüència i pocs vagons, vagues encobertes, incidències diverses, feien que la notícia ja no ho fos. Les xarxes s’omplen de posts de gent que ha transformat la desesperació en indignació, resignació o humor per poder suportar-ho. Insomni, ansietat, por de perdre la feina, llevar-te cada matí sense saber a quina hora arribaràs a la destinació ni si podràs tornar, tantes hores malbaratades, és el que pateixen molts dels quatre-cents mil usuaris diaris que té Rodalies.
S’ha preferit invertir en aeroports, bombolles, futurs volàtils i altres castells a l’aire
Rodalies és un reflex del present. Ho explica tot, no només la seva instrumentalització per determinar l’eix nacional, sinó també el problema de l’habitatge i de l’excés de vehicles, la falta de bones comunicacions, el desistiment polític davant de serveis públics, mesures socials i ecològiques urgents. Sobretot és la prova tangible d’un gravíssim problema estructural que potser molts han assenyalat, però no ha reparat ningú. Per un càlcul que no té en compte el ciutadà, s’ha preferit invertir en aeroports, bombolles, futurs volàtils i altres castells a l’aire, abans que dedicar a la terra ferma l’atenció que necessita, com si respondre a la realitat fos massa costós.
La inèrcia per l’acceleració dels darrers temps fa que tot vagi molt de pressa, sense que Espanya hagi arreglat els fonaments sobre els quals la seva economia corre a tota velocitat. Es diu que continuarà essent la locomotora del creixement europeu; la qüestió és damunt de quines vies. Si l’excusa és que ha plogut molt darrerament, no sé què inquieta més: que de debò anar en tren depengui del clima, o la barra amb què els responsables esperen que continuem normalitzant el col·lapse imminent.