De l’arena a la pantalla
La saviesa és senzilla, com el Tomasín, que transmet una saviesa profunda. S’ha passat mitja vida sobre l’arena. Lluitador des de petit, continua regalant alegries a l’afició. Ara protagonitza La lucha, la pel·lícula de José Alayón que, després de passar per festivals internacionals, arriba als cinemes el 30 de gener. Els actors no són professionals: són lluitadors. Al director en va tenir prou de veure’l entrenar-se per reescriure el guió i donar-li el paper del Miguel, un lluitador trencat, com ell. “Vaig quedar atònit en veure’m. I m’ha sorprès que la gent em pari pel carrer”. S’identifica amb el seu personatge. També ell és reservat. També ell es refugia al seu racó: el Charco Manso, les baldrigues, el silenci. La lluita, diu, no és només un esport. És respecte. És pertinença. “És veure tot Canàries mobilitzar-se per un company malalt”.
Quant fa i quant pesa?
Faig 1,96 m i peso 145 quilos.
Tomasín per elecció?
Als 13 anys insistia que ja era un home i que em diguessin Tomás, però no ho vaig aconseguir. Als 40 van començar a fer-ho i, ja per rebel·lia, em vaig canviar el nom i al meu DNI hi diu Tomasín.
49 anys i continua en la lluita.
No concebo la vida sense la lluita, encara que el meu cos m’està demanant a crits la retirada. Però és que és un sentiment i, a més, crec que no sé fer una altra cosa.
Però si no para: fa oposicions, actua...
Hauré de fer esport la resta de la meva vida per mantenir la musculatura i no quedar-me en cadira de rodes, perquè no tinc cartílags als genolls; els sosté el múscul.
En què consisteix la lluita canària?
S’assembla als escacs: el primer equip que elimina totes les fitxes del contrincant guanya.
Un aguanta fins que el tomben?
Sí, la idea és tirar l’altre a terra i eliminar-lo. Pot ser que et quedis sol amb la reina o el rei.
I vostè és el rei?
Soc el rei, sí. Així es diu el puntal de l’equip.
I per què li va donar per la lluita?
A l’illa no hi havia gaire més. Jugaves a futbol o jugaves a lluita; després, o et donaves als porros o a la lluita. Vaig provar els porros i no em va agradar. El meu pare havia estat lluitador aficionat i em va apuntar a l’equip.
Va ser l’únic nen del seu poble.
Sí, durant bastants anys. A Echedo, a l’hivern, quedàvem dues o tres famílies. Tenia tres germanes petites, però no recordo haver jugat mai amb elles.
Què significa haver crescut tan sol?
Em va convertir en una persona molt vergonyosa, molt reservada, molt callada.
On es refugiava?
Al Charco Manso, un lloc màgic creat per colades basàltiques. Allà bussejava i observava les baldrigues, que només van a terra a criar. Arriben per Setmana Santa. Sempre les esperaré. És una cosa que em va deixar el meu pare, una herència preciosa.
També és vostè submarinista?
Sí, allà baix trobes un món calmat, diferent. Hi veus tanta pau que impressiona. Però sempre torno a la lluita.
Va tenir un germà que va morir?
No va arribar a viure un dia. Va néixer prematur i l’única incubadora que hi havia a El Hierro estava ocupada. Jo no tenia ni un any.
Guarda rancor per aquella desatenció?
No. La vida m’ha ensenyat a no guardar rancor. Intento ser molt ignorant. Com menys sé, més feliç sóc.
A què es refereix amb ignorant?
Ignorant i distant amb tot: política, modes, xarxes en què presumir... Ignorant perquè res d’això no em preocupa, i com que no tens preocupacions, només et queda ser feliç.
Vostè ha estat feliç?
El meu pare m’ensenyava la cruesa de la vida. Em posava documentals d’animals perquè veiés que uns es mengen els altres. Que la vida és així. Em va preparar per a tot menys per a la seva mort. Va morir fa tres anys.
Quan se’n va anar vostè d’ El Hierro?
Als 17 anys. A Tenerife. Allà vaig trobar la meva dona. Érem companys de feina. Ella, funcionària de justícia, i jo, vigilant. Vam començar a parlar i ja són 14 anys junts. Em van enamorar la seva innocència i bondat.
No lluitava en aquella època?
Als 36 em vaig trencar l’adductor. Estava en la pitjor època de la meva vida, tenia problemes amb la meva anterior parella i vaig abandonar. No tenia ganes de viure.
La lluita requereix calma?
Molta. La lluita no és només força, és respecte al contrincant i noblesa, això vaig aprendre i aquestes són les meves normes. Avui és més competitiu.
Ara protagonitza una pel·lícula.
Va ser totalment casual. El director buscava la seva nena protagonista en terrers de lluita i jo era allà. En veure’m em va proposar de fer una prova. Em va agafar de bon humor i li vaig dir que sí.
Què ha après d’aquesta experiència?
Que tinc sentiments.
Vostè és pur sentiment.
Vaig ser un nen gras i es reien de mi. Em vaig fer molt reservat, vaig bloquejar els meus sentiments. En el rodatge em va sorprendre que plorar fos respectat. Això em va tocar.
Quina sorpresa li ha portat la pel·lícula?
La reacció de la gent. A Sant Sebastià un grup de lluitadors em va dir que no faig el ridícul, cosa que em va fer sentir bé.
Quin problema tenia de nen?
La solitud. Això et fa vulnerable. Però no em sento víctima. Sempre he fet servir l’humor per dissimular la vergonya.
Sent tan gran, es reien de vostè?
Hi ha nens dolents. Però si m’hagués defensat, la meva vida hauria estat diferent, i m’agrada.
Què val la pena en la vida?
La felicitat, que passa per no ser rancorós, perdonar i ajudar en el que es pugui.
